Línia Blava
Corria sense parar, les agulles del rellotge avançaven sense donar treva. El primer metro que la portaria cap a l'aeroport passava en dos minuts per la parada més propera a mi en aquell moment. No podia evitar l'impuls que guiava el meu cor i sentia que feia el correcte.
Sabia que seria l'última oportunitat d'acomiadar-nos per sempre. L'Alejandra anava a aconseguir un dels seus objectius vitals; se n'anava a treballar de forma indefinida a Austràlia com a directora de màrqueting d'una empresa de primer nivell, i hauria de començar allà la seva vida de zero, amb tot el que això implicava.
Sempre vaig tenir la idea que era una noia a qui li agradava viatjar i descobrir món. De fet, cada vegada que podia, explicava les seves anècdotes d'aquell viatge que va fer sola per Tailàndia o fins i tot del seu Erasmus a Bratislava. Això era una de les coses que més m'agradaven d'ella, la passió i l'entrega amb què explicava cada una de les seves vivències, que feia que em quedés embadalit escoltant-la.
Malgrat tot, sabia que per al seu progrés professional aquest canvi de vida era necessari. Pel contrari, a mi realment em costava acceptar-ho perquè de veritat sentia que era la persona indicada, i plantejar una relació a distància sabia que no funcionaria.
Des que em va donar la notícia, vaig passar unes setmanes molt desanimat, però sabia que no podia ni havia de fer res per impedir-li perseguir el seu somni. De vegades, em preguntava si hauria d'haver fet alguna cosa diferent, però sempre arribava a la mateixa conclusió: no podia canviar el seu destí.
Plovia massa. La façana del Naixement de la Sagrada Família es dibuixava a la meva esquerra, i vaig haver de creuar tota l'esplanada aguantant les llàgrimes. Només passava pel meu cap tot el que havíem viscut junts en aquesta ciutat i les vegades que havíem quedat en aquell mateix punt.
Vaig baixar corrent les escales de l'andana intentant no relliscar, vaig validar el bitllet sense mirar i, de lluny, vaig veure que les portes de l'últim vagó començaven a tancar-se. Se'm va passar pel cap cridar el seu nom, però vaig pensar que ja no m'escoltaria. Vaig arribar i ens vam quedar uns segons mirant-nos de cara a través del vidre de la porta. No s'esperava que jo aparegués per allà. Vaig recolzar la meva mà a prop de la seva i el temps es va aturar per uns instants.
En aquell moment, vaig veure reflectit en els seus ulls vidriosos tot el que havíem passat junts i el que ens havia portat a estar en aquell punt. Vaig recordar aquella vegada en què ens vam prometre que, passés el que passés, sempre seríem honestos l'un amb l'altre. Duia posada la polsera que li vaig regalar l' última tarda que ens vam veure, i també vaig poder veure que a la pantalla del mòbil estava escoltant la cançó que sempre havíem dit que seria l'elegida per a l'entrada del nostre casament.
No van fer falta les paraules. Encara que estigués a punt de plorar, la seva expressió em transmetia calma, i amb la seva mirada em va donar les gràcies per haver-la acompanyat tot aquest temps. A ella l'esperava tot un món nou per descobrir, i qui sap si els nostres camins es tornarien a creuar.
Em vaig quedar immòbil, sentint com cada segon que passava augmentava la distància entre nosaltres, no només física, sinó també emocional. Era com si una part de mi s'esquincés i se n'anés amb ella, irremeiablement. El tren no es va aturar, va marxar per sempre i amb ell la nostra història viscuda.