Plàtans i anomalies subterrànies
“Els humans compartim el 60 % de l’ADN amb els plàtans”... amb els plàtans? Quina declaració més nefasta, assumeixo, doncs, que tinc més llaços amb una banana que amb qualsevol persona viva.
M’agrada llegir dades curioses que s’emmagatzemen sense sentit al cervell quan espero el metro... Em fa sentir menys estrany, menys solitari, menys mediocre (però amb els plàtans, segur?). Quan memoritzo aquest tipus de titulars estrafolaris, sento com si el coneixement em dotés de virtuts de desitjabilitat. Precari, però culte. Lleig, però interessant. Sempre he estat una persona massa tímida per tenir parella, en els llibres tinc el consol que la vida real no es cansa d’arrabassar-me.
Arriba el vagó i a voltes, recordo la història de l’avi Ramonet que sempre m’explicava de petit de quan va conèixer, precisament al metro, a la Quimeta. Em deia que solia sortir tocats quarts de vuit del vespre de treballar del Banc de Barcelona, quan l’amo, Manuel Girona i Agrafel, li feia un copet a l’esquena el dia que havia fet bona feina. Penseu que ell entrava ben d’hora, ben d’hora, com a bon català. Rondava l'any 1924 i ell tenia vint anys. Caminava amb el cor ple d'ideals i contradiccions. Vivien entre la modernitat de l'Exposició Internacional que es perfilava a Montjuïc i la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, que silenciava les veus més rebels. Les nits s'omplien de jazz en els cafès del Paral·lel, d'amors fugaços als jardins amagats i de discussions apassionades sobre política i art. Somiava amb un futur millor: els fills de la burgesia anhelaven viatges a París i cotxes de motor rugent, mentre els obrers lluitaven per una jornada digna i devoraven els pamflets clandestins a la llum d'un fanal (ell era més aviat dels segons en aquella època).
Quan van inaugurar el metro, aquell desembre, sota els peus de la gent, es va obrir un nou món i ell va anar de cap a Plaça Catalunya. Va alçar la vista i la va veure. Ella. Ulls negres, cabells recollits amb una agulla gastada i el gest seriós. Portava l'uniforme de treballadora del metro i un farcellet a la falda, segurament amb l'esmorzar. Des de llavors, cada matí el Ramonet feia servir el metro, encara que li anés millor caminar per arribar a la Rambla de Santa Mònica, on tenia la seu del banc. Fins que, i cito paraules textuals de l’avi: "Ella va sucumbir com un toixó en un pot de mel." En aquest punt, la Quimeta sempre se m’acostava a cau d’orella per recordar-me que l’avi mentia, que va ser ell que va caure de quatre grapes.
“Els caragols poden dormir durant tres anys seguits”. Qui ho fos quan la soledat travessa. Desesperança. Següent parada: Penitents, baixo. “Les vaques tenen millors amigues”. Fins i tot elles tenen connexions íntimes. He de sortir d’aquesta bombolleta fràgil de cotó fluix que m’he creat.
I llavors, la famosa giravolta de les fantasies, que posa sucre als imaginaris col·lectius i fa que la vida no sigui tan crua, ni amb aquell sabor tan d’extrema dreta. Alço la vista i el veig allà plantat, tot sortit d’una reunió sindical imagino. Amb mirada llunyana, però amb la profunditat d’aquell que ha viscut a la intempèrie emocional i ha sobreviscut per retornar efervescent de vida. Amb les arrugues marcades d’experiència, panxacontenta, i amb una personalitat atractiva, amb el carisma de la tendresa i la proximitat.
He de pensar de pressa, ser eloqüent, pel Ramonet, per la Quimeta!
- Hola, hola. Com va la vida? Jo una mica... una mica plàtan, vaca i caragol.