Nous camins
És curiós com tots els avis sempre han fet el mateix, tant li fa l'època com el lloc. Els avis que coneixereu avui, per tant, no n'eren l'excepció, i s’estaven plantats a un costat mirant les obres. No, no les miraven, més aviat... les supervisaven.
— Tu què creus Felip, per què deuen voler un forat tan gran?
— Ves a saber...
— No, si no només ens fan la competència si és que a més ens foradaran la casa.
— Ja ho pots ben dir...
Després de supervisar (i d'arribar a la conclusió que ells en sabien més que ningú) una estona més, els nostres avis van anar fent via. Per molt interessants que fossin les obres, havien de jugar al bingo. Quan van arribar, l’ambient estava més caldejat de l’habitual. Fixeu-vos si era preocupant la situació que l’Antònia, que mai no es queixava (excepte quan el seu marit no havia portat el menjar adequat, que era la majoria de vegades), estava cridant, amb el pèl eriçat, enfilada a sobre d’una caixa. La pobra estava tant enfada que havia tret a col·lació el seu sorprenentment llarg repertori d’insults. En aquesta història, pel bé de tots, hauré de censurar les paraulotes; si de cas les substituiré per verdures.
— Colla de pastanagues, naps i cols! Venen aquí i es pensen que això és seu i que poden fer el que els vingui de gust! Què s’han pensat aquest munt de fills de mongeta!? On pretenen que visquem?
Bé, podria continuar transcrivint la declaració, però segur que us en feu una idea. La situació era molt greu, i ben aviat els nostres avis de confiança van assabentar-se dels detalls. Resulta que la Teresa, que viatjava sovint a l’altra punta de Barcelona (antigament anar a l’altra punta de Barcelona era un viatge molt remarcable i poc habitual), havia adquirit una informació inèdita sobre els forats que estaven apareixent. Reprodueixo a continuació el que es va dir quan va arribar:
— Camins de ferro! Ja us ho podeu anar creient. I dintre dels camins de ferro, cucs de ferro! Però grans eh... Els he vist jo amb els meus propis ulls. Figura’t, que els he tocat i tot.
— I dius que es mouen?
— T’ho juro per Pérez que es mouen. I ben ràpid. Que semblava que m'anés a caure el món a sobre quan el cuc aquest es va començar a arrossegar. I un soroll...
La resta de conversa va consistir en una pila de preguntes disparades a discreció i una pila de respostes cada vegada més sensacionalistes i inversemblants. Així de cabrejada va acabar la Antònia, ja us en podeu fer una idea. De totes maneres, com que la partida de bingo és sagrada, aquesta es va acabar celebrant, tot i que la quantitat de xiuxiuejos i de “shhh, voleu fer el favor de callar!?” va ser força més habitual del normal.
A poc a poc semblava que els ànims es començaven a calmar quan de cop va començar a passar una cosa ben estranya. Primer el terra va començar a tremolar lleugerament, després no tan lleugerament, i les fitxes i els cartons van haver de ser salvats pels seus respectius propietaris de caure a terra. Després encara va ser tot un drama més gran perquè la bola amb els números es va trencar i van anar a parar totes a terra. I quin estrèpit! Trossets de sostre anaven caient cada vegada amb més freqüència i cada vegada més grans. Era el cuc de ferro, que s’estava movent!
Els dos avis es van mirar, i va ser en aquell precís instant que van comprendre que per culpa dels cuc de ferro els ratolins com ells ja no podrien viure tranquils a Barcelona mai més.