Ai, mamà!
A la mamà no li feia gens de gràcia que agafés el tren de Sarrià per anar amb la meva amiga Clara a prendre una xocolata amb melindros a Mauri, la pastisseria on era tradició sagrada comprar un tortell de nata els diumenges, quan anàvem a dinar a casa dels avis a la rambla de Catalunya.
Des que vivíem a la part alta de la ciutat, ara que ja havia fet setze anys, els meus pares vigilaven molt amb qui em relacionava, no volien que res espatllés el futur que tenien previst per a mi, quan acabés el batxillerat al col·legi de monges a Pedralbes. Casar-me amb algun hereu de família bé, si podia ser amb cognom que inclogués algun guionet... aquest era el somni familiar per al meu futur!
Tot i les protestes a casa, finalment van accedir que agafés el tren fins a Provença. Vaig prometre a la mamà que, a les vuit en punt, estaria a casa, sortint de la cita a Mauri amb la Clara. La Fina, la minyona, va posar mala cara quan em va allargar l'abric beix, que estrenava aquell dia. L’encarregada de Santa Eulàlia m'havia dit: “Senyoreta Júlia, aquest abric li escau divinament, li ressalta els cabells castany coure tan bonics que té!”
Mauri estava a vessar a aquella hora de la tarda. Feia estona que esperàvem i vaig anar al taulell a reclamar les pastes.
Les nostres mirades es van trobar i el cor em va fer un bot, que si no em poso la mà al pit, crec que hauria sortit disparat. Per damunt del taulell, amb el braç estirat, m’oferia el platet ple de melindros. Em vaig quedar palplantada com un estaquirot, les galtes em bullien. Ell va semblar divertit amb el meu astorament. “Vol que li porti a la taula, senyoreta?”
Amb prou feines em va sortir una veu que em semblava d’algú que no era jo: “No cal, gràcies” vaig gosar dir, desitjant que no s’adonés de com tota jo tremolava.
La Clara no parava de xerrar, que si al guateque de diumenge a casa dels Raventós havia conegut el fill del senyor Puig-Gros, de la banca Puig-Gros i Estadella; que era guapo, ric, simpàtic, que no el deixaria escapar... i jo amb prou feines la sentia; la mirada d'aquell noi, del color blau fosc de l’oceà quan ja no veus la platja, se m’havia clavat al cervell.
El noi va venir a portar el compte, podia escoltar clarament el bum-bum del cor que de nou volia sortir disparat travessant costella enllà. Vaig notar que el seu braç em tocava lleument l’esquena, em va donar un trosset de paper dissimuladament. La Clara estava molt ocupada parlant amb la boca plena de xocolata, que li regalimava barbeta avall. Vaig llegir ràpidament: a les vuit als peus de Colom.
Déu meu, les cames volien aixecar-se i començar a córrer pel carrer Provença, passeig de Gràcia amunt i agafar el metro a l’estació de Diagonal. Però jo no havia agafat mai el metro, jo no em barrejava amb “aquella” gent mal vestida i vulgar, que feia pudor de suat!
Li vaig dir a la Clara que no em trobava gaire bé, que me n’anava a casa, que em semblava que tenia febre. Ella es va quedar, que encara quedaven tres melindros i força xocolata dins la tassa.
El cap havia deixat de funcionar; els ulls del cambrer de Mauri l’havien abduït i tot el meu ésser era una fulla que volia volar fins al metro, pregar que anés més de pressa que mai fins a Drassanes. Tornar a sentir-me plena de la seva mirada, blau de capvespre, del color de l'oceà quan no veus la platja. A partir d’aquell moment, seria casa meva, per sempre més.