LA INNOCÈNCIA DELS QUINZE
És un setze, que acabaria essent 1300. Tutankamon, sempre has estat massa lluny per mi. Què és el setze per algú que als quinze ja ha navegat per les aigües del Nil?
El pes dels números és important a la meva vida, sens dubte:
L’u és el meu germà Joan, que sempre va saber fer el cub de Rubik mentre jo em menjava els mocs.
El dos és el que ens ha tocat a la meva filla i a mi, un binomi indestructible malgrat els cops de la vida, pare i mare en un, filla i confident en un altre.
El tres és la perseverança del meu company, el Chus, la tercera vida que comença amb un cor apedaçat.
El quatre és el meu amic Xavi, que essent una ment brillant, sempre s’ha quedat sense medalla mirant el podi.
El cinc són els amics que puc comptar amb els dits d’una mà, sempre lleials i escurats.
El sis és el pis sense ascensor en el qual visc amb els meus pares, bàsicament perquè el meu exmarit em va desplomar com un pollastre per Nadal.
I el set són les vides del meu gat, a qui envejo profundament.
Bé, així podria seguir fins arribar a setze, però ja arribo a l’estació d’Entença i se m’acaba el temps perquè jo vull veure el Tutankamon. De sobte, el veig ben a prop, a tocar, em tremola el pols perquè m’envaeix el dubte de la moral de soltera. I decideixo llençar-m’hi, de fons la locució: “Propera estació... Entença”.
-Vigila, que et volen robar el teu Iphone setze! Vine, corre!
-Ostres, ha estat el negre aquell que estava al teu darrere!
-Espera aquí, a l’andana, no t’amoïnis, que tornaré amb el teu mòbil per ensenyar-te les fotos que m’he fet amb el Tutankamon!