EL RECORD D'UN FUTUR
Era dissabte i la Mariel es disposava a fer un tomb per la ciutat. Va agafar el metro a Fontana, com feia cada dia per anar a la feina. Però avui era un dia especial, era un dia per desconnectar.
Hi havia poca gent a l’andana. Mentre esperava l’arribada del metro, es va començar a fixar en les rajoles blaves, grogues i blanques que delimiten l'entrada als túnels. Llavors va començar a recordar les històries que de petita li explicava el seu avi Josep. Agafada sempre de la seva mà, la portava en metro al zoo, a les fires de la Plaça Espanya o al mercat de Sant Antoni per bescanviar els cromos de Panini.
Ara, asseguda a un dels seients, recordava la sensació lliscant dels antics banc dels anys 80 que generaven un característic soroll quan trepitjaves en ells. Nostàlgica, podia gairebé sentir la veu del seu avi explicant-li coses com ara que el nom de l’estació venia d'una font ubicada a una finca de Gràcia durant el segle XVIII, que era una de les línies més antigues, inaugurada al 1925, quan en Josep encara era petit, i que unia en un principi les places de Lesseps i Catalunya. I allà era ella, cent anys després. L’estació, és clar, ja no lluïa com antany amb totes les parets enrajolades amb ceràmica de vius colors, però continuava mantenint aquella essència, el seu túnel excepcional de 20 metres de profunditat i els petits vestigis originals, com el logotip de Gran Metro de Barcelona. També li va explicar com el metro va ser el refugi d’ell i la seva àvia Pilar durant els bombardejos aeris a la ciutat a partir del 1937. La por que patia la gent va fer que les andanes de metro es convertissin en el seu habitatge, on portaven matalassos, cadires i estris de cuina. I fins i tot va recordar anècdotes com ara l’estació de correus tancada entre les estacions de Jaume I i la Barceloneta, que les parades no van tenir el seu nom en català fins al 1982 o la llegenda urbana d’un túnel fantasma sota el carrer Pelai per on es transportava munició durant la guerra civil.
I potser gràcies al seu avi, encara que era infermera de professió, l’apassionava la història, l’arquitectura i l’art.
Desprès d’unes hores, abstreta amb els seus records i la malenconia, va decidir tornar a casa.
De tornada, intentava recordar els colors blaus dels vagons o la seva distribució.
Pensant quantes persones havien estat part d’aquest escenari durant 100 anys. Anava ple de gent, tothom sense treure la mirada del mòbil. Això li feia una mica de ràbia. Però en baixar de nou a Fontana, posseïda per l'esperit i l'eufòria pròpia d'una adolescent, va decidir fer una cosa inèdita en ella: va fer-se un selfie a l’andana.
La Mariel no era de xarxes socials. De fet al seu Instagram només hi penjaven dues fotos de caràcter professional i hi tenia pocs seguidors. Però aquell dia va decidir pujar el seu selfie.
La seva sorpresa va ser que al cap d’una estona rebia un missatge: Ostres! Era en Víctor, un antic amic de l’adolescència. Bé, potser un antic enamorament que tots dos van ocultar al seu moment. Després la vida els va endur per camins ben diferents.
Víctor: Hola Mariel! Quant de temps, fa com uns 30 anys. M’ha encantat la teva foto amb les rajoles de fons, potser perquè soc arquitecte o més aviat perquè surts molt bonica. A més agafo molt el metro a Fontana.
Mariel: Hola! Doncs sí que fa temps! Igual ens hem creuat mil vegades.
Víctor: Què et sembla si quedem i ens posem al dia?
Mariel: Sí! A on vols quedar?
Víctor: Què tal al metro de Fontana? En té molta, d’història...