El botó i la bèstia
Troculafílics per tot arreu al metro, sí, els seus abundants botons són irresistibles per a aquest selecte grup d’aficionats a prémer innocents i indefensos polsadors. Aquestes bèsties venen en múltiples formes: els dels botons de minusvàlids del bus, els que es conformen amb els d’un teclat domèstic, els de les brillants maragdes que obren les portes del metro... Com majors són les conseqüències de prémer aquests, major és la satisfacció. Pobres ells, molts fa tants anys que estan així que ja no ho poden evitar.
Com és això? , direu els més escèptics. Doncs només cal alçar la vista del mòbil, llibre o quelcom que us distregui en els vostres viatges, i observar aquests individus... Observareu que curiosament sempre són els mateixos que amb gran desesperació s’afanyen a ser els afortunats d’obrir la porta de la parada, esmunyint-se entre els presents en el transport públic. Tot i així, rarament baixaran seguidament i continuaran el trajecte per exercir els seus vicis en tota la seva extensió.
Tant a fora com a dins del vagó, dies malbaratats esperant parada rere parada per polsar-ne tants com un pugui, l’espera i l’anticipació del següent vagó, de la següent parada anunciada per una veu monòtona i tanmateix familiar. Famílies destruïdes i bons treballadors malaguanyats a causa de la peculiar addicció, aquesta curiosa “botódependència” i “polimeromania”, termes creats pels més pertorbats.
“Només una parada més!” supliquen als cossos de seguretat a l’últim trajecte de la nit quan s’han de portar a terme qüestions de manteniment. Vivint com sensesostres, dormint a les escales de la boca del metro per curar la síndrome d’abstinència tan d’hora com sigui humanament possible: cada segon compta. Els que tenen més energia aprofiten aquestes hores per pujar al bus nocturn per tocar el botó prohibit de la rampa de minusvàlids i observar com el conductor els mira amb fàstic quan hi baixen a peu, coneixent el vici del qual són esclaus.
Sona un clàxon insistentment, és tan d’hora que encara és fosc i hi ha un home prement el botó verd del pas de zebra sense mai passar, deixant que els conductors pateixin el seu immobilisme, un mer esmorzar per preparar el festí del metro de cada dia, el “botóbuffet lliure”. L’aperitiu més deliciós: el botó de stop de les escales mecàniques. Es paren un cop més al matí a primera hora, ja és tradició, i tenen practicat el subtil art de fugir després de causar un petit caos.
Curiosament, els ascensors són la temptació prohibida. Tot troculafílic coneix els perills d’entrar en un d’aquests aparells. Els més forts són capaços d’escapar, però la majoria col·lapsen en el lloc. Tants botons brillants amb llums calidoscòpiques i només dues mans per pitjar-los tots, la campana amb el seu so estrident i preciós, la veu a l’altre costat de l’altaveu d’emergència i el misteri quasi místic del botó guardat amb clau.
Un cop superada la temptació, baixen en tromba als vagons finalment i aprofiten les primeres hores buides per obrir tantes portes com puguin, corrent amunt i avall del vehicle aprofitant l’absència de viatgers.
Tard o d’hora s’ocupa l’espai i torna a començar el cicle infernal de la vida d’un troculafílic que ho ha perdut tot.