Propera parada: tu.
“Propera parada: Sants estació”. La Dúnia estava llegint, arraulida en un seient, entre un home amb ulleres de pasta i un maletí que agafava amb força sobre les seves cuixes i una noia més petita que ella (va suposar) que duia un “pírcing” al forat esquerre del nas, amb una cua engominada que juraria que li arribava fins als malucs. Era molt aviat, no gaire més que dos quarts de vuit del matí, i la ciutat ja movia engranatges, els vagons anaven plens, la gent s'arrepenjava on podia i quan un seient quedava lliure tots es miraven, amb fam, amb desig, per conquistar aquella plaça lliure que els allunyaria de la massa de gent que inundava aquell petit espai. Era inevitable pensar on es dirigia cadascú, les responsabilitats que els duien a agafar el metro tan aviat, llavors la Dúnia es posava a jugar: “Aquella dona, amb aquell vestit, americana i pantaló negre, segur que és la directora d’una empresa internacional, potser una executiva amb prestigi, d’aquelles que signen molts papers i tenen moltes reunions”, “Quin noi més curiós aquell de la cantonada, duia una gavardina que li anava fins als talons, era una espècie de Peter Pan modern, de fet estava llegint una espècie de poemari, segur que és filòsof… o escriptor!”, “L’home de davant sembla que va a l’obra, amb uns pantalons de treball i un polar blau fosc, estava ple de pintura i pols, amb les mans incloses que es bellugaven mandroses pel telèfon”.
La Dúnia estava distreta amb els seus passatemps, quan de cop i volta a una parada veu un home que la mirava, es van creuar mirades, penetrant, directes, com míssils. La Dúnia es va inquietar, “coneixia a aquell home?”. Una tremolor va envair el seu cos, i es va sacsejar al seient. Instintivament, es va aixecar, i totes les mirades es van fixar en el seu seient buit, però la Dúnia semblava evadida per la imatge, aquell home, de pell morena, amb vestit, que la mirava com si li veiés l’ànima, l’havia vist abans, d’això n'estava segura.
Anava buscant espais entre la multitud, travessant el metro d’est a oest, no sabia per què el buscava, no sabia què estava fent. Però el seu cos avançava, davant els xiuxiueigs de molèstia de la gent i els cossos que s'abalançaven sobre d’ella. La Dúnia havia perdut el cap, no sabia per quina parada anava, no sabia on anava, volia trobar aquell home, moguda pel misteri, per una veueta que li deia a cau d’orella que aquell home el coneixia, aquell home la buscava.
Llavors va veure, aquella silueta, aquell cos, la seva roba, era ell, estava d'esquena, agafat a una barra metàl·lica. La Dúnia es va apropar, amb cautela, com si no volgués despertar una criatura, però amb determinació. Quan estava ja darrere seu, va alçar la mà per picar-li l’esquena, però ell va ser més ràpid i es va girar en un sol moviment, eficaç, àgil, que va fer que la Dúnia tragués un crit ofegat, un fil de veu que va molestar una senyora gran que tenia al costat. L’home la va mirar, amb un somriure gran, ensenyant la filera de dents blanques. La Dúnia anava a parlar, però ell es va tornar a avançar: “Hola, Dúnia, t’esperava”, li va allargar la mà, com si estiguessin fent negocis, la Dúnia la hi va acceptar dubtosa, llavors l’home va tornar a alçar la veu: “Saps que no pots viure aquí per sempre, el que va passar és passat, tornar al metro no et tornarà l’Enric, el record és pols, és la flama que s’il·lumina al teu cor el que el manté, Dúnia desperta, no hi pensis més, que per molt que hi tornis ell no tornarà mai més”.