SOTA L'ASFALT
Ja fa anys que viatjo amb metro. Com a mínim quatre cops al dia, cada setmana de l’any i sempre que el calendari escolar m’hi obligui. Sempre obedient, fent els mateixos trajectes i horaris. Un autòmat que, ja sigui d’anada o de tornada, està submergit en un mar de cabòries. Un ésser impertorbable al món extern, absort en els seus pensaments i ruminacions de sempre.
Fins que el meu particular aïllament es va girar com un mitjó. D’això fa uns mesos, una tarda, durant el camí de retorn a casa, al mateix temps que el meu comboi s’aturava a l’estació de “Sagrada Família”, els meus ulls van ser segrestats per un parell de fars negre atzabeja, uns que estaven asseguts a sobre d'un banc. El primer que perden de vista els passatgers, després d’entrar de nou al túnel i tornar a veure reflectit el seu rostre sobre el vidre. Fins a la següent estació, vaig intentar alliberar-me de l’embruixament al que havia estat sotmès, però vaig fracassar estrepitosament.
L’endemà a la tarda, en sortir de la feina, vaig baixar les escales del metro com qui no vol arribar tard a un cita. La meva cama esquerra era impulsada per la curiositat i la dreta pel desig. Un instant abans d’arribar a la parada de “Sagrada Família”, posseït per l’ànsia, vaig amorrar el front contra el vidre. Hauria pagat calés per poder abaixar la finestra i veure-la com abans millor. .
Allà estava, al mateix banc, immòbil, amb la mirada perduda, aliena a tot el que succeïa al seu voltant. El temps manava, la vaig repassar a correcuita. Vaig contemplar el dia al seu rostre, la nit a la seva cabellera arrissada, el mateix color del cabell als seus cristal·lins, un nas recte amb un llavis en perfecte harmonia i ... Res més.
Tres tardes més en què va obrar de nou el miracle. Tres tardes més vaig poder recrear-me, visitant-la, encara que fossin visites de metge, tres en què vaig sentir que m’estava convertint en addicte. La següent tarda, quan el comboi va parar a la parada, vaig baixar, decidit a apropar-me a ella i parlar. Només de travessar la porta, la meva vergonya va bloquejar el meu propòsit i les meves anques van acabar descansant a un altre banc, el del costat. Encara que vaig sentir que en l’interior del seu cos hi havia un imant i en el meu ferro forjat, a l’hora vaig confirmar que la meva timidesa anul·lava aquella atracció. Després d’uns minuts de silenci i, quan el següent comboi va aparèixer a l’estació, em vaig aixecar. Estava desfet. Certificat el meu fracàs, arrossegant el meu cap per l’andana, amb prou feines vaig ser capaç d’introduir el meu cos dins del vagó. Aquest joc va continuar fins passades les festes nadalenques, un joc que es va diluir com el sucre en un got d’aigua. Mai més l’he tornat a veure.
Una experiència viscuda, un dol i, al temps un prodigi, un que va aconseguir allunyar-me de la meva obsessió per mantenir-me distant dels que viatjaven amb mi. Una lliçó per aprendre a estar atent, per tenir cura si una altra persona necessita asseure’s i per estar a l’aguait dels meus companys de viatge. Un toc d’atenció, un despertar, un preguntar-me què podrien sentir els altres. Des de la curiositat més genuïna, sense prejutjar, endevinar com els anava la vida, si estaven sols o tenien família, si eren feliços, si estaven cansats. Una vivència per gaudir d’un món que havia menystingut. Un en el qual sempre hi ha llum. Un món semblant al que existeix a la superfície, on ens compartim com a humans, un món que existeix sota l’asfalt.