El Jardí del Nostre Cor
La llum vermella tremola. S’ha acabat. El xicle de tancament de portes m’ocupa tot el cap. I no sé el perquè. Les portes es comencen a tancar. No sé gairebé ni quan va començar a anar malament. Suaument, com un tall amb arma blanca, les portes es tanquen. No sé ni com he deixat de notar-lo. Com he deixat de notar les seves mans enllaçades amb les meves. La seva veu melodiosa acariciant-me suaument els llavis. Com ha desaparegut cada pètal d’aquell jardí que un cop va ser un palau. El metro s’endinsa en l’obscuritat amb tanta rapidesa que em pregunto, realment en algun moment ha estat a la llum?
Encara recordo aquella tarda d’octubre que, fugint dels plors del cel, vam xocar els somriures mentre lliscàvem suaument per les escales de l’estació. El picarol suau de la pluja, com l’attrezzo en un teatre, endolcia les nostres mirades encreuades. Els seus ulls coure amb un toc mel li brillaven per sobre el nas marcat que li queia sobre els llavis. Eren fins com un mocador de lli i li ressaltaven la barba castanya de dos dies. La gent continuava entrant mentre els nostres cors es buscaven entre caps i cossos atabalats. Volia parlar-li, dir-li alguna cosa. Havia sentit un no-sé-què ben a dins de mi, en la part més profunda de la meva ànima, que em movia, que m’impulsava a parlar-li, que feia que en aquell moment, no volgués res més que tenir-lo a la meva vida. No volia deixar escapar aquesta oportunitat. El meu cor va bategar amb força, les meves mans es van embolicar, dubtoses. He de fer-ho, vaig pensar. I com si la paraula fos una punyalada sagnada vaig xiuxiuejar: Hola.
D’aquella llavor, poruga, va néixer, amb una velocitat sobrenatural, una petita conversa que, al seu temps, va donar lloc a un gran roser de quedades, a un camp de petons i a un gran arbre d’enriquiment, que ven a dins de la seva estructura, estaven corcats per falta de nutrients. Les tardes d’ombres de tardor van ser tardes de converses sota fanals i reflexions amb el caliu de les estrelles. Cada comiat davant de les portes del metro era més tendre que l’anterior i cada abraçada en els llargs passadissos que connecten les línies eren sospirs d’aire que em retornaven les forces. Meravelloses llavors que anàvem plantant al metro, que era com el paradís que engalanàvem amb les nostres flors. Un paradís que es va anar omplint de brots, de moments. A la terminal metàl·lica hi havia un gira-sol del dia que després d’un examen complicat, els nostres llavis es van trobar a l’andana amb un “ets el millor” sonant de fons. Als seients cel, una rosella pel primer dia en què mig de broma, mig de veritat, després d’una tarda de mirades i revelacions ens vam agafar de les mans i vam envermellir. Petites espurnes de llum per cada moment feliç, moments que sense saber per què havien arribat a les nostres vides, però que s’havien anat desfent amb una velocitat enlluernadora.
Les nostres males herbes, ja antigues i duradores havien anat podrint i drenant la nostra terra innocent. Sense saber-ho, amb silenci. Assecant-ho tot, debilitant-nos. Fins que aquesta tarda de divendres una espurna de dolor, un comentari ardent, fet des d'aquestes herbes putrefactes i no des de l’amor mutu, ha convertit el preciós paradís subterrani en un laberint de flames que ha consumit cada llavor plantada, cada arbre cuidat i cada flor dolça fins a ser res més que llàgrimes de cendra que llisquen, com aquella pluja suau, per les escales de l'antic jardí.