Línies tortes
-Arribes tard, avui -Em va dir un senyor assegut al banc de l'andana del metro. Un senyor no massa gran, tot i que mai he sigut massa bona en això d'endevinar les edats. Portava unes ulleres negres de pasta i un bastó.
-Però...com? Vostè...?
-Ets la noia que sempre va corrents, cert? La que fa olor entre llimones i mar.
-Vaja...-Em vaig quedar sense paraules mentre deixava que el metro marxés després de sentir el pi-pi-pi que indica que les portes es tanquen.-Hem perdut el metro, vol que l'ajudi?
-Jo ja el vaig perdre fa molt de temps, saps? Abans era conductor d'aquesta línia, la L5, la blava.
-I que va passar? -Vaig preguntar amb un fil de veu, acostumo a ficar la pota. I veure aquell bastó em va fer pensar que la història no seria bonica.
-Doncs vaig començar a perdre la vista, no recordo ben bé quan va passar, vaig haver de fer-me moltes proves i al final, una malaltia degenerativa.-Ja sabia jo que aquella història no seria la clàssica d'una jubilació però aquell home tenia alguna cosa que feia que no pogués deixar d'escoltar-lo i això que ja havien passat un parell de metros. De totes formes sempre arribava tard, tot i que aquella vegada no sé si encara hi estava a temps.
-Des de fa un temps, m'agrada seure aquí a l'andana i deixar que el vent del metro em despentini aquests quatre cabells que em queden.
-Doncs sap què? Avui el portaré jo a un lloc.-Estàvem a Plaça de Sants, vam agafar el següent metro, direcció Vall d'Hebron, vam fer 5 parades fins a Verdaguer, línia groga L4.
Vam fer el transbord, després d'un parell de minuts vam pujar al següent metro direcció La Pau fins a la Barceloneta.
Quan per fi vam sortir a la superfície, l'aire ens va acaronar les galtes, estàvem a mitjans de març, feia sol i bufava una mica de vent. Aquell vent ens va portar olor de mar. Vam seure en un banc a mirar la platja.
-Què li sembla? Deixar passar metros està bé, però aquesta brisa és millor, no?
-Doncs la veritat que tens raó.-Hi va haver un silenci llarg, gens incòmode i va continuar. -De vegades ens centrem en coses del passat, coses que no podem canviar i ens perdem el que tenim davant.
-Doncs té tota la raó...
-La meva història ja la saps, però i tu per què deixes escapar els metros?
-Saps què? Doncs crec que tot és per això que acaba de dir, que ens quedem ancorats al passat.
-Creu-me quan et dic que el temps passa ràpid, que no pensis en els altres, en el què diran o pensaran, al cap i a la fi, l'única persona que estarà amb tu la resta de la teva vida, ets tu mateix.
Em va semblar una reflexió una mica trista, però alguna cosa dins meu va canviar, crec que tenia una mica de raó aquell home.
-Comença a fer fred, marxem?
Vaig fer una pausa abans de respondre; ell es referia a sortir d'allà, tornar cap a casa, i jo volia marxar d'allà on m'havia quedat atrapada.
Van passar un parell de setmanes, vaig tornar a l'andana de Plaça Sants, a les 14:22h i allà estava ell. Un home de costums, suposo .
-La noia de les llimones i la mar, bon dia!
-Venia a acomiadar-me de vostè. Marxo al nord, canvio d'aires, vull ser escriptora.
- És una notícia meravellosa, quan et facis famosa espero que te'n recordis de mi.
- Mai l'oblidaré!- Vaig sortir d'allà, vaig entrar a l'estació de Sants amb una motxilla a l'esquena i la bossa del portàtil. Entre somriures i nervis i alguna llàgrima que va caure vaig pujar al tren, tenia 11 hores per pensar; llegir, escriure i dormir, perquè qui digui que mai s'ha dormit en un tren, un metro o un bus és un mentider.