NOVES AMISTATS
He arribat deu minuts abans a l’estació aviam si puc seure. Hauria de repassar els apunts sí o sí abans no arribi a l'Uni. El divendres vaig anar tot el viatge enganxada als finestrals i fins i tot vaig tenir problemes per trobar un espai on respirar. A aquestes hores, tothom va amb cara de son i amb la mirada perduda.
Ja és aquí, quina sort , lloc per seure. Trec els apunts ràpidament per no perdre ni un minut. El noi del costat ja està llegint un llibre, a la seva dreta hi viatja un home que porta auriculars i sembla que escolta les notícies. Queda un seient lliure.
A la parada de Valldaura ha pujat molta gent, i una noia tota bonica i ben vestida seu al meu costat. M’he de concentrar. No penso mirar més al meu voltant, si no, no repassaré res.
- Hola, què tal? – diu la noia bonica del davant, tot parlant pel mòbil - Nena, aquest finde ha sigut guai de veritat, una passada! – continua...
- No, al final vàrem anar la Pili, en Borja, la Cuqui i jo. Però el més fort és que en Jordi, a última hora, també si hi va apuntar i ens ho varem passar súper. Ja saps que és molt simpàtic i sempre està de conya...
- Sí, nena sí, segueix estant boníssim...ens va portar de cap a totes...
El vagó era ple de gom a gom i al principi, la gent ha intentat ignorar-la. Alguns s’han posat els auriculars per sobre de les orelles, fent veure que la seva conversa no els molestava. Però aviat ha sigut impossible. Aquella veu de nena de casa bona s’ha apoderar del vagó com si fos l'única cosa que existia en aquell espai tancat.
- Sí, sí, i en Jordi em va dir de pujar a la pista vermella d’en Mulleres i jo, que no, que és massa per a mi, prefereixo el Circuit dels Ponts! i ell que sí! Tant va insistir que al final vam pujar al telefèric cap a en Mulleres.
L’ambient s’ha començat a carregar de tensió. El noi del llibre, l'ha mirada insistentment i s’ha girat cap a mi amb els ulls plens d’incredulitat, buscant la meva complicitat.
- A l’hora de dinar una passada, en Jordi, ja saps com és...ha marejat el pobre cambrer demanant-li tot de la manera més complicada possible. Li diu en Jordi, vull una Coca-Cola freda amb un gel i sense llimona però amb una oliva farcida dintre...boníssim! Ens hem petat de riure perquè després va i li pregunta: tenen calamars a la romana? són Findus? O són a la Romana?... hahahaha! Una passada en Jordi...
El metro s’ha aturat a Mª Cristina i ha sortit força gent , deixant un espai més tranquil entre les persones que anaven dretes. Sembla que la noia, sense parar de parlar, ha començat a fer-ho més fluixet. Crec que ni s' ha adonat del canvi. Potser la seva conversa s’ha tornat més íntima, o potser s’ha cansat de cridar, però ja ha sigut massa tard.
La resta de passatgers la miràvem amb recança i algú ha comentat en veu baixa sobre la pallissa de viatge que ens ha donat. Faltaven dues parades per a la Facultat i gairebé tothom ja baixava.
Jo feia estona que havia guardat els apunts a la motxilla, l’home dels auriculars seguia escoltant la ràdio i potser no s’ha assabentat de l’espectacle. El noi , que ja no llegia cap llibre des de l’estació de Diagonal, s’ha aixecat i amb molta suavitat, ha tocat el braç de la noia bonica fent que aturés la conversa telefònica, i li ha dit:
- Mira, que jo ja baixo aquí a Palau Reial , eh?
- Molt bé. I què vols dir amb això? – ha respost la noia amb cara de sorpresa.
- No res, que si veus a en Jordi, li donis records de part meva!!!
Tot el vagó ha esclatat a riure.