El viatge a l'altre costat
El viatge a l’altre costat
Era una tarda freda a Barcelona, i Martina, com cada dia, agafava el metro per tornar a casa després d'un llarg dia de feina. Quan va pujar al vagó de l'L3, va notar que alguna cosa estava fora de lloc. El vagó estava més ple del normal, i el silenci era estranyament opressiu. Es va asseure a prop d'un home que, amb un barret de cuir i ulleres de sol fosques, semblava no voler cridar l’atenció.
El tren va arrencar sense cap incident, però, a mesura que avançaven, la tensió a l’aire es feia cada vegada més palpable. Les llums del vagó van parpellejar breument, però ningú va reaccionar, com si fos quelcom habitual. Va ser quan el metro va frenar bruscament i les portes es van obrir a una parada que Martina no reconeixia. El túnel estava fosc, les parets cobertes de grafits antics i pols. El cartell indicava una estació que no existia.
Martina va mirar al seu voltant. Ningú semblava sorprendre’s. L’home del barret es va aixecar amb calma, com si fos un tràmit habitual, i es va dirigir cap a la porta. Sense pensar-ho, Martina el va seguir. Quan va sortir, va trobar-se en un túnel llarg i fosc, desconegut, molt més enllà de les línies habituals del metro.
De sobte, una veu trencada va interrompre el silenci. “Ajuda’m… no sé com vaig arribar aquí.” Martina va girar i va veure una dona encorbada contra una paret. Els seus ulls eren plens de por.
“Què passa aquí?” va preguntar Martina, aclaparada per la situació.
“Jo vaig ser com tu. Només volia tornar a casa… Però aquest lloc no té sortides,” va dir la dona amb veu tremolosa. “L’home del barret… ell ens atrapa aquí. No podrem sortir mai més.”
Martina va sentir un calfred. “Qui és ell?”
“El guia de tots els viatgers perduts. Ens fa creure que podem tornar, però aquest lloc… no existeix. El temps aquí és diferent. Aquest túnel... aquest sistema de metro és una frontera entre el passat i el futur.”
Martina va mirar per la finestra, esperant veure alguna cosa familiar, però el túnel continuava allargant-se, interminable. De cop i volta, una ombra va aparèixer darrere seu. L’home del barret es va acostar sense pressa, els seus ulls freds fixats en ella.
“Si vols sortir d’aquí, no hi ha camí enrere,” va dir amb una veu greu. “Tu decideixes: quedar-te amb els altres, o seguir-me.”
Martina va sentir com la por l’aclaparava, però va alçar la mirada. No volia quedar-se atrapada en aquest món desconegut. Havia de sortir.
Amb un crit de determinació, va començar a córrer pel túnel. Les seves passes ressonaven, però no va mirar enrere. Sabia que si es girava, el seu destí quedaria marcat. Després d’unes quantes corbes, el túnel va començar a obrir-se, fins a arribar a una estació desconeguda però familiar alhora. La línia 3 estava allà, però no era la mateixa.
Quan va mirar al voltant, va veure que les persones a l'estació no la reconeixien. Com si la ciutat hagués canviat, com si ella mateixa ja no formés part d’aquell món. Va entrar al proper vagó, confusa però decidida, i es va asseure. Tot era com sempre, però alguna cosa dins d'ella havia canviat.
La porta es va tancar, i el tren va començar a moure’s. En aquell moment, va veure un altre home amb un barret de cuir i ulleres fosques al final del vagó. Els seus ulls la miraven, però aquesta vegada Martina ja sabia què havia de fer. Un