Els cromos del metro
Tot està decidit abans que tinguem deu anys. Marxar de casa sense objecte, sense saber on va, és un somni. Ho vaig comprovar quan la meva àvia Rita, un àngel de tutelar, una dona que va saber sempre el que volia, em va convidar a acompanyar-la en un dels seu trajectes habituals en metro, que sempre més va exercir dins meu una poderosa atracció. Aquells viatges eren engrescadors.
La vida no deixa d'enviar-nos missatges. A l'andana de l'estació "Cataluña" em vaig trobar amb una balança robusta com si estigués feta de ferro colat al País Basc, de color vermell cridaner, amb un rellotge amb una agulla que marcava els quilos i permetia imprimir pel preu d'una pesseta un cartronet dur amb el pes del client i el nom d'un futbolista. Era un cromo, i el primer que em va sortir va ser el de Siso Martí Filosia, que era Houdini amb una pilota als peus. Un noi de Palafrugell que jugava al Barça amb un aire exquisit i a qui li agradava tocar poques pilotes però decisives. Un futbolista que pensava. Mentre tornàvem a casa, anava palpant el meu tresor, com si tingués por de perdre'l. No vaig deixar de contemplar admirat la cara del jugador del Barça. La sensibilitat popular és molt més fina del que ens pensem.
Quan el dimoni li va preguntar a Sant Andreu què li semblava el més admirable que Déu havia fet, li va contestar que les cares, els rostres humans, perquè no n`ho ha dos d'iguals. La persona és irrepetible. Orwell va dir que "als cinquanta anys tothom té la cara que es mereix". Mirar cares al metro sempre m'ha semblat un dels entreteniments més educatius i divertits per jugar a desxifrar el misteris de la personalitat que portem escrits al rostre.
El metro és com el ropatge de les ciutats, forma part del món real i autèntic, un univers de sons, olors i colors. El metro pot ser també font d'inspiració: José María Gironella, l'escriptor empordanès que va consumir deu anys de la seva vida entre París, Roma i Helsinki a la rcerca de documrntació per escriure sobre la guerra, va explicar que el títol del seu llibre "Los cipreses creen en Dios" el va decidir assegut en un vagó del metro, quan tornava del futbol. La vida és la nostra gran consellera.
Nosaltres teníem un familiar de Sant Mateu, del Maestrat, el Miquel Barceló, que treballava al metro i quan les coses anaven mal dades. exclamava: "Xe, collons, que la burra pixa vinagre!".M'explicava que coincidia sovint al metro amb Santillana, un jugador de bàsquet de dos metres i cinc centímetres, que seria olímpic als Jocs de Munic del mil nou-cents setanta-dos, que viatjava avergonyit en saber-se el centre de totes les mirades. El Miquel, que era un artista, li donava conversa. L'art porta un missatge d'elevació i esperança.
L'alcalde de Barcelona, jurista i home d'acció, havia anat a Madrid a veure Franco. Li va demanar de resoldre el dèficit dels transports de la ciutat. "Què vol vostè?", li va etzibar el Generalísimo. "Una llei de transports", i li va concedir, el que va permetre a Barcelona aspirar a una xarxa de metro com la de París. Anys després, el mil nou-cents vuitanta-tres, el metro va arribar a Santa Coloma de Gramenet, la meva ciutat, i els discursos oficials van fer referència a les persones que havien patit en les seves carns la reivindicació del ferrocarril metropolità.
Ja no teníem cromos al metro però la facilitat de moviments que poporciona la xarxa actual i l'ampliació prevista ho compensen gairebé tot.