El nostre paral·lelisme
- Escolta’m bé Maria, que això és important. Vull que m’agafis ben fort de la mà, entesos?
Quan ens hem llevat, la mama m’ha dit que agafaríem un altre camí per anar a l’escola. Hi ha alguna cosa diferent; tot i que segueix la rutina de cada dia, es mou de dalt cap avall amb pressa. Després del que sembla una eternitat, surt de la meva habitació amb un conill de peluix de quan tenia sis anys. En veure’l, instintivament em surt una ganyota i contesto dient que ja soc força gran per anar a l’escola amb animalons. Sense fer gaire cas, em vesteix i sortim de casa. Caminant pel carrer, comença a sonar una sirena ensordidora i, instantàniament, se’m gela la sang. Era la primera vegada que la sentia, però ja m’havien parlat del que significava. La mama m’havia avisat que si alguna vegada sonava, que busqués ajuda.
Agafo amb totes les meves forces la mà de la mama. Estem davant d’unes portes rovellades i, en obrir-les, la foscor ens dona la benvinguda. Al voltant de l’entrada, hi ha un parell de rètols. Com que encara em costa llegir, em quedo un parell de segons intentant desxifrar-ho. Finalment, esbrino que la paraula re-fu-gi està impresa en un dels rètols.
- Maria, ara entrarem aquí. No estarem sols, així que ens hem de comportar bé i sobretot sempre juntes. D’acord, minyona?
Comencem a endinsar-nos en la foscor. L’espai és reduït; veig com a la mama li costa de caminar per aquell enorme laberint i, seguidament, sento que es dona un cop de cap contra el sostre. Maleeix en veu baixa, però no para de caminar. El soroll que tant m’havia espantat, ha passat de ser un eco a un xiuxiueig a mesura que hem entrat, i a poc a poc, començo a escoltar una altra simfonia; el silenci. Sembla que estiguem soles, però allà dins hi ha els meus veïns. Estan completament quiets, alguns asseguts i altres a peu dret. No els acabo de reconèixer a tots per la poca llum, però sé que són del barri. Amb un moviment de cap, entenc que la mama vol que ens asseguem a un racó d’aquell minúscul lloc. Assegudes i amb l’esquena a tocar de la paret, noto que em comença a ressonar tot l’interior del meu cos. No entenc el que està passant; acompanyada de la vibració, un rebombori procedent de l’exterior fa que els infants comencin a plorar a l’uníson. Miro la mama espantada, em retorna la mirada i, de la seva jaqueta, em treu el conill de peluix.
Sento la veu d’una dona parlant per megafonia, avisant-nos als allà presents que aviat arribarà. Miro el meu rellotge i calculo mentalment el temps d’espera que ens queda per a la seva entrada; dos minuts. Ens aixequem del seient àrduament i em quedo observant aquella cavitat fosca i profunda. Em venen uns records difusos de la meva infantesa, però intento no divagar massa en ells. A poc a poc, veig que dues llums roben a la foscor el seu protagonisme, il·luminant totes les parets d’aquell túnel. Amb un soroll metàl·lic, el vagó frena laboriosament davant nostre i esperem pacientment que les portes s’obrin. L’allau de passatgers surt de manera atropellada i escridassant. Es percep un frenesí que feia uns segons no existia i que desapareix poc després. Al meu costat, noto que el seu cos, ara envellit i delicat, es comença a tensar, com si estigués preparant-se per realitzar un imminent moviment. És l’alarma de tancament de portes que fa que s’espanti i faci un bot. Llavors, em fixo en aquelles mans arrugades i primes que tant m'han cuidat, i li dic:
- Mama, ara agafa’m fort de la mà que entrem al metro.