Més enllà de la finestra
Per guanyar uns segons, la Mariona baixa caminant per les escales mecàniques, amb les mans a les butxaques i el cap ple de soroll. Una veu robòtica i tremolosa anuncia l’arribada del metro, que s’acosta com una bèstia cansada entrant al coliseu, amb el grinyol metàl·lic dels frens desgastats.
S’asseu al primer vagó, que la deixa més a prop de la sortida per fer el transbord a Sants. Com sempre, clava la vista a la finestra i el seu reflex li torna la mirada. No ho fa pas per veure’s, sinó per evitar veure els altres.
Una dona asseguda al davant la mira, sense dissimular, sense fer veure que està distreta, sense vergonya. La Mariona aguanta la mirada, un segons, inquieta. Ningú es mira així al metro. És una norma tàcita. Al metro, la mirada és un terreny delicat, un equilibri fràgil entre la presència i l’absència. Es pot observar de reüll, es poden endevinar perfils, però no es pot mirar algú directament i sostenir la mirada sense trencar alguna cosa. Una mirada massa directa pesa.
—No ho saps, oi? Ja en fas la cara —Fa la dona de sobte.
La Mariona, després d’uns segons, respon:
—Perdona?
—Sí, aquest metro no para mai.
La Mariona mira per la finestra, passen Drassanes de llarg, Sants ha quedat sis parades enrere. Esporuguida, es posa dreta d’un salt i prem el botó d’emergència, però no passa res. Ningú no reacciona. S’apropa a un home de camisa i corbata, dels que no es treuen les ulleres de sol quan entren al metro, i li pregunta si sap si és per una avaria.
—Aquest és el metro dels qui es deixen portar —diu l’home. —Dels qui repeteixen el mateix trajecte cada dia sense pensar-hi.
Quan la Mariona mira de respondre, no troba les paraules. Quantes vegades ha anat a la universitat, ha tornat a casa, ha fet els rituals de cada dia, ha dormit i, l’endemà, ho ha repetit tot exactament igual?
Ningú no la mira. Estan absorts en la rutina de sempre: les mans entrellaçades a la falda, les respiracions compassades amb el moviment del vagó. L’única que continua fixant-se en ella és la dona del davant, que es recaragola un ble de cabell entre els dits i somriu amb tranquil·litat, com si tot allò fos la cosa més natural del món.
—Així que ja t’hi has fixat —diu la dona. —Quant de temps fa que viatges sense adonar-te que no has arribat enlloc?
Les estacions continuen passant de llarg, sense nom. La Mariona torna al seu seient frustrada. Ha d’haver-hi una explicació.
—I… i com baixo?
—Quan estiguis a punt —respon la dona, encongint-se d’espatlles.
A punt per a què? En aquell moment nota alguna cosa estranya. El soroll del metro sembla esmorteït, com si s’allunyés. Mira al seu voltant i s’adona que les cares dels passatgers es difuminen, com si fossin reflexos en un mirall entelat. La dona del davant també es torna borrosa, però la seva veu arriba clara:
—Mira bé.
Alça la vista cap a la finestra, aquest cop no s’hi veu reflectida. Veu un reflex que sí que és seu, però que no és ella. La Mariona que hi apareix no seu en un metro en moviment. Està dreta en un carrer que no reconeix, amb una llum que no pertany a cap hora concreta del dia. Té la mirada desperta, les espatlles alliberades d’aquella tensió que li pesa des de fa mesos. Sembla real i és feliç. Parpelleja i el reflex s’ondula, com si la finestra fos un clot d’aigua. La Mariona del reflex, a través d’una capa difuminada, la mira fixament. Li allarga la mà.
—És la teva parada.
Aleshores la Mariona entén que no és que el metro no parés, és que ella no havia decidit baixar.