A Rocafort, mai més.
La següent pregunta la vaig fer moltes vegades: “Àvia, com és què anem fins a Plaça Espanya, si Rocafort està més a prop de casa el tiet?” i la meva àvia, que de normal era molt propera, es posava tensa i amb un tremolor de pena i ràbia es limitava a contestar: “A Rocafort, mai més”.
Molts anys després vaig entendre el perquè. Quan la meva àvia va morir, en endreçar els seus papers em vaig trobar amb un retall de diari que semblava arrugat i aplanat nombroses vegades, com si algú l’hagués llençat i recuperat de la paperera moltes vegades. Era una crònica d’un dels bombardeigs que havia viscut Barcelona durant la Guerra Civil.
Explicava com en el bombardeig del dia 18 de març de 1938 d’entre les més de set-centes persones mortes o desaparegudes destacava el cas d’una família que corrent a protegir-se a l’estació de Rocafort, la qual funcionava com a refugi antiaeri, havien mort tots els seus membres a excepció de la filla petita, i el pare que estava al front i que obtindria llicència immediatament per fer-se càrrec de la filla. No donava noms, però la lògica i els batecs del meu cor em van deixar clar que aquella era la història de la meva família. Jo sabia que la meva àvia havia quedat sola després de la Guerra i res més, com en tantes altres famílies la guerra era un tabú del qual només se n'explicava la gana que va passar aquella generació.
Coneixent el dia exacte del bombardeig que va amputar la meva família, vaig anar a revisar els diaris personals de la meva àvia, i de l’entrada del 18 de març en vaig llegir el següent:
“Morts. Morta. Mort. Ells són morts, jo soc morta, m’envolta la mort. Jo he mort, tot i que encara respiro, però ells han Mort… No sé per què escric avui, però com que no sé si mai ho tornaré a fer, o si jo també soc morta, vull deixar algun llegat que parli de les persones que ja no tornaran. La mare, que sempre presentava la millor imatge possible amb la camisa ensangonada, la pell del braç i el coll socarrada, i l’angoixa perenne congelada en el seu rostre. En Pere, el meu germà que amb quinze anys frisava per poder allistar-se i anar al front amb el nostre pare i al qual finalment el destí dels soldats havia atrapat abans d’hora. I jo, amb tretze anys, viva però morta. Tinc gravat el so de les sirenes avisant que s’acostaven els avions… El refugi més proper era el de l’estació de Rocafort, i malgrat les reticències de la mare i les bravates d’en Pere, jo he corregut cap allà tan ràpid com les forces i la gana m’ho han permès. Quan, una vegada a l’estació no he vist en Pere i la Mare darrera meu, he intentat sortir, però ja no m’han deixat. I de sobte han començat les explosions, fortes com trons en la pitjor de les tempestes. En sortir, la mare morta. En Pere mort. Jo, morta. O no.”
Ara entenc per què la meva àvia no volia trepitjar l’estació de Rocafort. No puc passar per aquesta estació sense recordar les paraules d’aquella noia de tretze anys, sense pensar en la vida trencada de la meva besàvia, en la fi prematura del tiet Pere, en la mitja vida de la meva àvia. Però això també em fa pensar en la quantitat de gent que, com jo, és ara viva perquè els seus pares o avis es van refugiar en una estació de metro, en una porteria llòbrega o en qualsevol altre amagatall. I aleshores penso en tota la gent que avui en dia a les seves ciutats s’han de protegir en estacions de metro, porteries llòbregues o qualsevol amagatall que puguin trobar i em faig meva la sentència de la meva àvia “a Rocafort, mai més”.