Propera parada: chi lo sà!
La Sara baixa corrents les escales de l'estació de Llacuna. Avui no ha tingut gaire bon dia a la feina i només pensa en arribar a casa ben aviat. Mentre valida el bitllet, sent el soroll d'un metro apropant-se i pensa ben enfadada: "Ostres, sempre em passa igual! Valido el bitllet i el metro entra a l'estació! Sembla que ho facin expressament!". Es posa a córrer per poder arribar a entrar-hi, sabent que a aquella hora, de vegades, el metro triga un pèl més a tancar les portes. "Vinga que amb una mica de sort l'agafaré" pensa mentre acaba de baixar les escales i es disposa a entrar al vagó. "Com odio passar per la porta i que es posi a sonar l'avís de tancament, no m'agra..."
- Ai! - diu algú quan la Sara hi xoca.
- Perdoni, no l'he vist, he entrat corrent al vagó sense mirar, per no perdre el metro i... Manel?
- Sara? Tu ets la Sara, oi? Uau, que canviada! Bé, però tens la mateixa cara de sempre... o sigui, que t'he reconegut per la cara..., és que feia molts anys que no ens vèiem..., vull dir, que et queden molt bé els rínxols que duus ara... ai, em sembla que m'estic embolicant...
El Manel s'enrojola. La Sara, també. Tots dos recorden l'època compartida a la universitat i què hauria passat si les coses haguessin anat diferent.
- No hi pateixis! I gràcies, per això dels rínxols, la veritat és que a mi també m'agraden molt. Tu estàs igual de... –la Sara anava a dir 'guapo', però s'atura just a temps– estàs igual que sempre, també. I com va tot? Què hi fas per aquí?
- Fa poc que treballo a prop d'aquí, just agafo el metro a Bogatell, i ja tornava cap a casa, però, si vols, m'agradaria acompanyar-te a casa, bé, o acompanyar-te un trosset només, si a tu et sembla bé, és clar, i ens posem al dia.
- M'encantaria– diu la Sara, tota dolça, sense ni un bri de l'enuig que sentia fa tot just 5 minuts.