Opino que el metro…
És un espai idoni per observar un trosset de la vida quotidiana. Un món divers I complex, el del metro.
Cada vegada que en faig ús no puc evitar escrutar el personal que hi habita. Alguns se m’escapen abans d’acabar amb la meva anàlisi. Altres, però, aguanten una mica més.
Em fixo en aquesta figura asseguda al meu davant. Està molt cansat. Ve d’una llarga jornada. Pobre, penso. Té una cara arrugada que li dona un punt de personalitat interessant. La pell una mica fosca. Tal vegada és de l’Índia o del Pakistà...No ho sé desxifrar... Sembla una persona agradable. Els seus ulls ho expressen tot. M’hipnotitzen. El miro sovint.
Cap dels que som a prop podem ignorar les anècdotes d’aquesta pesada que ens fa partíceps de tota la seva història i que no ens incumbeix. Mirades de reüll d’alguns de nosaltres per si adverteix que la seva crònica no ens insteressa, que ens molesta, caram! Però no pas. Ella continua desgranant la seva vida.
Intentaré ignorar-la.
Tornen de la platja. Vermells, molt vermells. Com si els haguessin estomacat. Puc imaginar les seves esquenes o les seves panxes. Pobres criatures! De moment, però, semblen contents. Ei!, els diria, us aniria bé el vinagre, untar-vos amb vinagre aquest vespre. Però no m’aventuro a dir res. No tant per l’idioma, que ‘xampurrejant’ l’anglès ens entendríem, crec, sinó perquè em sembla molt mediterrani això d’intervenir sense que te'n donin permís. En fi, pensaré en vosaltres aquesta nit.
La noia, una mica rossa, el color que m’agrada a mi. Ben vestida, s’aferra a la barra del mig compartint-la amb dos individus, ben vestits també, a qui intueixo no coneix. Tots de retorn a casa, suposo. Mentrestant els dos col.legues mantenen una conversa tranqui.la. Són arquitectes.
Que no baixin encara, demano a Déu. M’ho passo bé. I Déu m’escolta. A la parada següent s´hi afegeix un tercer personatge conegut dels altres dos. Els saluda cordialment, amb entusiasme, encaixant-los la mà. També la de noia, que respon amb un somriure sorprès i simpàtic.
L’escena em sedueix i m’adono que estic somrient.
Veig una mare amb una filla adolescent. Pacient ella, la mare, indiferent la filla, immersa en el mòbil (és clar que no cal ser adolescent per acompanyar-se d’aquest aparell). M'adono que la majoria dels habitants del vagó duen els auriculars encaixats a les orelles. No em sorprèn. Jo mateixa sovint m’aïllo de l’exterior d’igual manera.
Reviso en quina estació estem per no saltar-me la meva, tot i que avui ha estat un viatge interessant, no em faria res continuar una mica més. Curiosament, el trajecte no ha estat tan atapeït com altres vegades. Em noto prou positiva.
Em toca baixar aviat.
Anuncien la parada. Baixo i m’aturo per posar-me els auriculars per escoltar les notícies:
‘Aturada a la línia 4 per avaria mecànica. Tots els passatgers han baixat tranquil.lament esperant el proper tren que arribarà en 4 minuts.
Penso que podria afegir-m’hi novament.
Potser demà aniré a peu i faré el mateix exercici amb les persones amb qui em vagi creuant
Tanmateix disposar d’un transport públic que faciliti rapidesa i t’alliberi de les congestions o dels problemes d’estacionament…he après a considerar-ho!
Aquest és el futur de les ciutats, el transport públic.