Les Rates Gegants de Barcelona:
Xavi Puig somreia mentre llegia La Vanguardia, amb aquell aire de qui està a punt de deixar anar una bomba informativa. Va alçar la mirada cap a la seva amiga Mireia Rivas, que fullejava el suplement amb una tassa de cafè a la mà.
—Mireia, t’he de dir una cosa... Si t’ho explico, ja no podràs mirar mai més les rates igual.
Ella va aixecar una cella, desconfiada.
—Què passa, Xavi? Quan parles de rates amb aquest somriure mefistofèlic, la cosa no pot acabar bé.
Xavi es va acostar, abaixant la veu.
—I si les rates gegants estan planejant la seva rebel·lió en secret?
Mireia va esclatar a riure.
—Rates revolucionàries? No sé si riure o tremolar.
—Ho dic seriosament! —va insistir Xavi—. Ara treballen al metro, generant energia neta i fent cremes facials amb la seva baba plena d’omega-3. Però i si tot això és una distracció? I si estiguessin esperant el moment adequat per prendre el control, com els Jedi de les clavegueres?
Mireia va fer un glop de cafè.
—Si es rebel·len, no em preocupa gaire. Pitjor que alguns que manen ara no poden ser.
Xavi es va redreçar, adoptant un posat grandiloqüent.
—Barcelona està canviant gràcies a elles! L’Ajuntament ha apostat per les rates gegants de quilòmetre zero per construir túnels de metro de forma ecològica i a cost zero. Treballen 24 hores sense cobrar!
Mireia va fer cara d’incredulitat.
—Treballadores incombustibles, sense contracte ni vacances? Això sona a esclavitud animal!
—Exacte! —va exclamar Xavi—. I quan es fan velles, es converteixen en pernils ecològics. Economia circular en estat pur!
—I a Osona —va continuar Xavi, ara amb veu de conspirador—, ja fan hamburgueses i fuets de rata ibèrica amb denominació d’origen ecològica.
Mireia va posar cara de circumstàncies.
—Cada vegada que dius “fuet de rata”, imagino algú intentant encabir una cua gegant en una paella.
Xavi va riure.
—No pateixis, que també les han incorporat al negoci funerari. Ara fan enterraments low cost!
Mireia va sacsejar el cap.
—Quina és la pròxima moda? Crema de bava de rata antiarrugues?
—Doncs sí! —va afirmar Xavi amb entusiasme—. Està tan de moda que si en poses molt, tornes a la infantesa. Com Benjamin Button, però en versió rata!
Mireia es va tirar enrere, amb els ulls en blanc.
—Xavi, pots ser seriós per un segon? Estàs dient que ara les rates ens construeixen el metro, ens alimenten, ens enterren i ens rejoveneixen?
—Exacte! —va respondre ell amb un somriure satisfet—. L’Ajuntament ho ha brodat amb el projecte Ratatui. Les rates ja no són un problema: són la solució global!
Xavi va abaixar la veu, com si revelés un gran secret.
—Però Mireia... i si no volen ser només treballadores? I si la seva revolució està a punt de començar?
Ella va arrufar el front.
—Què vols dir? Que volen conquerir el món?
Xavi va fer cara d'espantat, però amb to còmic.
—No dic que siguin superherois dolents... Però qui construirà les noves línies del metro si ens abandonen?
Mireia va bufar.
—Xavi, em fas por quan parles així...
Ell va somriure.
—Així que, qui sap? Potser un dia les rates de Barcelona no només faran el metro més ecològic del món, sinó que dominaran el mercat alimentari, funerari i cosmètic! Si la rata guanya, guanya Barcelona!
Mireia va agafar el suplement de La Vanguardia i va sacsejar el cap, mig rient, mig resignada.
—Això no ho trobaré a la secció d’actualitat, oi?
—No —va dir Xavi—. Encara.
FI.