Woody Allen al Metro de BCN
—Sabeu què em sorprèn de Barcelona? Que aquí no hi ha una fila de mares de jueus controladores amb els seus fills cridant pel temps que fa que no truquen. Fins i tot el sol sembla burlar-se de mi, recordant-me que si estigués a Nova York ja estaria parlant amb la meva mare sobre el dinar d'Acció de Gràcies i les meves inseguretats infinites. Però aquí... Bé, aquí estic més sol que mai. I els turistes no ajuden.
—Bé, he de dir que... potser Barcelona no és tan dolenta com sembla. Però, qui ha decidit que aquí els arbres siguin plàtans? Això és una maldat contra el meu sistema digestiu. Els plàtans a prop de la Rambla són una espècie de tortura subcutània que ningú m'havia advertit. Fins i tot els coloms em miren inquisitius... sembla que estiguin planejant alguna cosa per acabar amb la meva pau interior.
Va decidir pujar al metro per escapar de la calor sufocant i la seva ansietat creixent. Mentre mirava la gent al seu voltant, un altre pensament absurd el va assaltar.
—Sabeu què em sorprèn de Barcelona? Que aquí no hi ha una fila de mares de jueus controladores amb els seus fills cridant pel temps que fa que no truquen. Fins i tot el sol sembla burlar-se de mi, recordant-me que si estigués a Nova York ja estaria parlant amb la meva mare sobre el dinar d'Acció de Gràcies i les meves inseguretats infinites. Però aquí... Bé, aquí estic més sol que mai. I els turistes no ajuden.
El soroll ininterromput dels "rollaboards" (les maletes amb rodes) el desorientava encara més. Cada roda sobre el paviment era un xiscle agut que li perforava el cervell.
—Oh Déu, si algú pot inventar un instrument per aturar aquest soroll, li pagaré el tractament psicoanalític de per vida. És pitjor que un exorcisme de soroll. Però no vull molestar ningú, seria de mala educació. Només deixaré que em faci esclatar el cap, com sempre.
Mentre caminava pels túnels de la Línia 9, va aturar-se davant d'un jove i, amb la seva curiositat de sempre, va decidir preguntar-li alguna cosa per entendre millor el seu entorn.
—Perdoni, si vull arribar a Auschwitz, he de baixar a La Sagrera, oi? I, si us plau, només vull fer turisme... No vull quedar-m'hi a viure. Però si em pots ajudar, seria genial. Estic bastant perdut, com sempre. Si has vist alguna de les meves pel·lícules, ho entendràs. Ah, que no t'agrada el cinema? Llavors res, perdona noi.
El jove el va mirar, clarament desconcertat, però Woody va continuar pensant que potser estava perdut en un viatge surrealista. Va preferir seguir endavant, convençut que tot allò era una mena de pel·lícula de Woody Allen ambientada a Barcelona.
En arribar a La Sagrera, la seva sensació de desconcert es va fer més profunda. Però va decidir que estava a punt de veure la llum... tot i que no sabia ben bé què representava.
—Sí, clar, la Sagrera... aquí és on es van decidir totes les grans tragèdies d'Europa, oi? Però espereu un segon... Hitler va passar per aquí o és només la meva visió distorsionada d'aquest viatge per una ciutat que no em vol? Potser hauria de tornar a Nova York, on els turistes no em miren amb cara de "què fa aquest tipus aquí?"
I així, mentre la ciutat girava al seu voltant, Woody Allen seguia sense saber ben bé qui era ni què hi feia. Però almenys havia aconseguit una cosa: no volia marxar. No podia. Era massa profund per ser només una mala pel·lícula. Així que, enmig del caos, va continuar buscant la sortida. O potser, només potser, va comprendre que el viatge era la sortida.