L'home centenari
El murmuri del metro de Barcelona omple l'estació de Lesseps amb la seva cadència habitual. La gent va i ve, amb pressa, ignorant-ho tot i tothom. Mires l'home que es troba davant teu, assegut amb les cames creuades i l'esquena ben recta en el seient metàl·lic de l'estació. Té un aspecte formal impecable, però per alguna raó la seva mirada d'ulls verds t'incomoda.
—Aleshores, Josep, diu que va ser en el primer viatge del metro? —preguntes, acostant la gravadora.
—Doncs sí —es limita a respondre en Josep.
Potser no ets el periodista més brillant de la teva promoció, però a tu tot això et fa olor de socarrim. És normal que la gent gran recordi la seva infantesa i els primers anys del metro, oi? Per què, aleshores, en la mirada d’aquell home, no hi ha ni una engruna de nostàlgia?
—Així que vostè era allà, aquell 30 de desembre de 1924.
—Va ser un dia molt especial, tothom estava emocionat. Vaig ser dels primers a pujar.
Busques la fotografia històrica d'aquell dia. La portes impresa, tot i que una mica arrugada, dins d'una butxaca de l’americana. És una imatge antiga on es pot veure un tren d'època amb un gran escut, molta gent ben vestida i fins i tot un bisbe. Allargues el braç, però abans que en Josep pugui agafar-la se't glaça el rostre.
—Espera un moment. No pot ser. És impossible.
Entre els homes de la imatge hi ha un rostre que reconeixes de seguida. És ell. No en Josep de 1924. És en Josep tal com està ara, amb els seus noranta anys ben portats.
—Encara li queda molt de metro a Barcelona —diu l'home, fent-te l’ullet.
I abans que puguis dir res, en Josep s'aixeca, travessa les portes del vagó que acaba d'arribar a l'andana i desapareix, empassat per la mar de gentada.
Intentes seguir-lo, però ja és tard. El tren es perd en la foscor del túnel i et quedes allà, en silenci, el cor bategant com mai t'ho ha fet abans. La teva ment intenta buscar una explicació, però al fons del teu ésser, alguna cosa et diu que no cal entendre-ho tot. Hi ha històries que simplement són.
Passen els dies, però la imatge d'en Josep no desapareix. De tant en tant, quan viatges en metro, sents que algú et mira. Quan gires el cap, només veus passatgers amb els ulls fixos en els seus mòbils, cansats després d'una jornada de feina. Però en algun racó del vagó, entre els reflexos dels vidres i les estacions que travesses, creus veure uns ulls verds que t'observen amb un somriure.
Un vespre, tornant cap a casa, el tren s’atura de sobte entre estacions. Les llums parpellegen i, per un instant, tens la sensació que el temps s’ha suspès. Una veu suau et xiuxiueja a l’orella:
—El metro sempre troba el seu camí, i la ciutat sempre troba la seva gent.
Quan les llums tornen, el tren reprèn la marxa com si res no hagués passat. Però saps que alguna cosa ha canviat. Ara, cada cop que entres en una estació, escoltes amb més atenció el murmuri del metro, buscant la presència d’aquell home misteriós que forma part de Barcelona com les mateixes vies que la travessen.
I, en certa manera, sents que en Josep sempre hi serà. No només com un record, sinó com una presència amable, vetllant pels viatgers, pels enamorats que es troben entre estacions, pels músics que omplen els passadissos amb les seves melodies, pels somiadors que escriuen històries als vagons.
Perquè el metro no és només un mitjà de transport. És un riu de vides, un teixit d'històries.
I entre tots aquests viatgers, sempre hi haurà un home de mirada verda i somriure serè, esperant el pròxim tren.