El temps entre temps
Recordo fa un temps, la meva àvia em feia córrer pels carrers de la ciutat per arribar al metro d'una hora concreta. Em deia:
-El de tres quarts de nou! Corre, que arribarem tard!
Jo pensava que no era més que la dèria que agafa a tothom d'arribar al metro que passa a certa hora, com si no en passés un altre en pocs minuts. Ho trobava curiós, sobretot pel fet que ella no tenia pressa per arribar enlloc, així com els altres podem córrer per arribar a temps al lloc de treball o quelcom semblant. Tot i això, li seguia el corrent, i pujava al metro d’aquella hora concreta per esperar sempre davant la mateixa porta, deixar sortir per poder entrar, asseure'ns al mateix lloc de cara a la mateixa finestra i estar en silenci esperant arribar a la parada. Cada divendres a la mateixa hora, la mateixa rutina, com una dansa sincronitzada amb el temps i la ciutat.
Estava convençuda que el metro tal com ella el coneixia havia canviat molt fins a aquell moment, però, tot i això, s'enfadava amb qualsevol que es posés al lloc que, per alguna raó, ella pensava que li corresponia.
-Fes-los fora, jo hi era abans que tots ells!
I quan jo intentava calmar-la, ella els escridassava fins que s’aixecaven i podia tornar-hi.
Quan va morir vaig començar a sentir l'enyorança d'aquells viatges en metro, i la curiositat per saber quina finalitat tenien es va despertar dins meu. “On anàvem?” Després de pensar-hi molt, no va ser fins que vam començar a recollir les pertinences de casa seva que vaig trobar resposta. Entremig de les seves bruses mal plegades i els llibres envellits, hi vaig trobar unes cartes, que en llegir-les em van transportar als viatges que ella feia amb el metro fa anys.
Un matí calorós dels anys seixanta, caminava pels carrers de Barcelona, es dirigia a l'estació de metro que avui correspon a la línia vermella. En arribar a l'estació, va veure com davant seu es tancaven les portes del transport i havia d'esperar al següent. El metro de tres quarts de nou. La Rosa va mirar el rellotge, calculant més o menys a l'hora que arribaria a Plaça Catalunya. Va bufar, pensant que arribaria justa a la feina. El metro va arribar, ella va esperar que les portes s'obrissin, que la gent sortís i va seure al primer lloc que va trobar lliure. No treia la mirada del seu rellotge, repicant amb el peu a terra sense adonar-se’n. Es trobava tan immersa en aquell nerviosisme, que no es va adonar que la persona que es trobava al seu costat la mirava encuriosida.
-Per molt que piquis a terra no anirà més de pressa.
En aixecar la vista, es va trobar amb uns enormes ulls blaus que li somreien amb afecte.
-Has d'aprendre a apreciar el que tens davant. El que vindrà després no depèn de tu.
Les cartes que va escriure més endavant parlaven de com de mica en mica la Rosa havia deixat de córrer pels carrers per arribar al tren de tres quarts de nou. Parlava de com en el fred del vagó va trobar la calidesa en la companyia d’aquella dona que li va ensenyar com conviure amb el silenci i a apreciar aquells temps morts, en els quals havia sobreentès que només es podien viure com una espera per a arribar des d'un lloc a un altre.
Vaig fer un últim viatge, a aquella hora, en aquell trajecte, al seu seient. Pensant en la meva àvia, en com ella podia apreciar el moment del viatge sense pensar més enllà. Em vaig fixar en el silenci, en les llums blanques, i en les desenes de vides que aquell transport duia dins seu, i pensaven constantment on els portaria aquell trajecte.