El secret de l’amor és al metro
Vint-i-quatre d’abril, un dia després de Sant Jordi. 8 am, està a l’atur,va ser acomiadada de la darrera feina precària, a casa, amb una mica de ressaca d’alguns vins de més presos durant la diada: soltera i sencera, de nou, després de deixar la darrera parella, després de tornar-ho a intentar per tretzena vegada, allò de l'amor...
Sent com repiquen uns artells a la porta de casa, nota els cruiximents dels bessons per la caminada feta remenant llibres Rambla avall en anar a mirar per l’espiell a veure qui és. Empassa la saliva en veure els Mossos d’Esquadra dient el seu nom, li diuen que els ha d’acompanyar perquè falten unes dades seves a la comissaria per un cas d’un robatori a casa seva que ella mateixa va denunciar feia anys. Es vesteix amb la seva camisa preferida, la blava marina amb dibuixets blancs en forma de ploma blanca que li sembla que fan referència a la seva faceta d’escriptora. La fan seure al seient del darrere del cotxe, de seguida l’ofega l'olor de podrit; pregunta on van, ja que sembla que passen de llarg la comissaria que li pertoca per zona, la de Sant Martí; el senyal del metro Bac de Roda és tot el que li permet veure la petita finestreta del cotxe: li diuen que van a les Corts.
Arriben i l’atenen dues dones, li diuen que està detinguda i que ha de despullar-se per fer el reconeixement. Es despulla compungida per la informació rebuda i li demanen els cordons de les sabatilles (mai li han agradat els cordons prefereix sempre portar-ne sense, amb velcro), li fan les fotos de la fitxa policial i l'emmanillen amb les mans al darrere. Ella, estupefacta i sense paraules no diu res, no pot dir res, no entén res, sembla tot un malson. Li donen un matalàs i una manta i la fiquen a una cel·la i li treuen les manilles. Li diuen ja des de fora que ha d’esperar que la jutgessa l’atengui abans de les 11 per poder anar a la Ciutat de la Justícia i resoldre el tema.
Passa l’hora més llarga del món i de la seva vida, analitza la sala i el llit de ciment, sembla un banc dels del metro, sempre s’ha imaginat que el metro podria estar decorat amb pintures d’artistes joves de la ciutat, i ara pensa que també estaria bé decorar aquell inhòspit indret. Decideix moure’s una mica i fer exercicis per ser relaxar-se. No sap l’hora, però va comptant el temps com pot i pensa que queda poc per a les 11h, si no la venen a buscar ja haurà de passar allà vint-i-quatre hores, i aquesta idea li està començant a fer posar els nervis de punta.
De cop arriben les dones policia i l’emmanillen de nou, aquesta vegada amb les mans endavant perquè li diuen que no és perillosa. La porten amb la jutgessa i li ensenya un paper i li pregunta: Aquest és el teu número de telèfon? Ella respon que sí. Li fan firmar el paper. La porten a un cotxe i van a la Ciutat de la Justícia. La posen a una altra cel·la. Després d’una altra hora esperant la porten a una sala i li donen una bossa amb les seves coses i la deixen a la sortida d’una rampa del pàrquing de l’edifici sense dir-li res. Surt a fora, són les 12 del migdia, l’hora de l'Àngelus. Va a la parada de bus i puja al primer bus que passa. Remena a la cartera i troba dos euros, baixa a Comte Borrell i veu un bar anomenat “Alegria”, demana un cafè, encara li tremola tot. Paga l’euro que val el cafè. Entra al metro Urgell i veu un home tocant jazz amb el saxo i sent que aquell so és el millor senyal d’amor de la vida que ha sentit mai, i li deixa a la gorra el seu segon euro.