L1 - Estació Rocafort
En Diego havia trobat una bona feina. Després del llarg viatge des de Múrcia, amb la seva dona i amb la seva filla acabada de néixer, després de passar uns anys fent treballs de paleta aquí i allà, l’havien contractat durant una temporada per a construir el “Gran Metropolitano” a Barcelona.
Al metro es treballava sense parar, per torns de dilluns a dissabte. Quan li tocava el torn de dia havia d’entrar a les sis del matí. Sovint se li enganxaven els llençols, però el somni d’un futur millor per a la seva família l’empenyia fora del llit. Quan li tocava el torn de nit i l’envaïa la mandra, es deia “¡La pereza es la madre de la pobreza!” i de seguida estava sortint per la porta de casa.
Aquella nit de principis d’abril de 1924 era freda i, abans que entrés el nou torn, alguns treballadors havien improvisat una foguera al mig de la Gran Via. Molts dels companys d’en Diego compartien la mateixa història. Havien vingut des del sud d’Espanya atrets per la bonança econòmica de Catalunya. Mentre uns xerraven, uns altres aprofitaven per menjar-se un entrepà, fins que sonava la campana del canvi de torn.
El túnel era ample i fosc. Els pocs llums que hi havia amb prou feines il·luminaven els obrers. El treball era dur i monòton; per sort, la conversa ocasional amb els companys els distreia una mica. “Por fin he regalado a la Carmen aquel colgante que tanto le gustaba. ¡Se ha puesto tan contenta que ha llorado de emoción!” li explicava en Diego al José, entre palada i palada.
De sobte, se sent un terrabastall. El terra comença a envair-ho tot. Els obrers queden sepultats i es fa un silenci estremidor.
En Diego no entén què ha passat, està veient el túnel des de dalt, com si fos un espectador. Veu tota la zona de treball plena de terra. Veu com comença a entrar aigua des d’un lateral. Veu els cossos sense vida dels seus companys. Veu el seu cos.
...
El temps va anar passant, i en Diego seguia atrapat al metro. Al desembre d’aquell mateix any, assistí a la gran cerimònia d’inauguració. Anys més tard, amb l’arribada de la Guerra Civil, veié amb cert orgull com allò que havia contribuït a construir servia de refugi durant els bombardejos. També hi va buscar la Carmen i la nena entre els refugiats, sense èxit.
Noves parades i noves línies van anar apareixent, acompanyant el creixement de la ciutat. En Diego es coneixia de memòria totes les estacions i passava el temps viatjant amunt i avall. Es distreia observant com anaven canviant les modes, o com cada cop s’hi veien més dones al metro... però tenia una obsessió: trobar-se amb la seva dona o amb la seva filla. Mai va saber què hauria passat amb elles després de la seva mort. Se n’haurien sortit sense ell? Haurien mort durant la guerra? Haurien tornat al poble?
Un dia estava assegut a l’andana de Rocafort quan una dona d’uns setanta anys, acompanyada d’una altra de més jove amb una nena petita, baixaven del vagó. La dona gran duia un penjoll difícil d’oblidar.
̶ ¡Carmen!
Ningú més va sentir el crit excepte ella. Per uns segons, tot el moviment a l’estació quedà suspès, com si s’hagués aturat el temps. Per uns segons, la Carmen tornava a ser una noia de vint-i-cinc anys mirant el seu jove marit.
̶ ¿Diego?
Una sensació de lleugeresa i una llum molt brillant van omplir l’estació. El Diego, feliç, es deixà portar i desaparegué, lentament, absorbit per aquell resplendor.
̶ Mamá, ¿Qué tienes?
La Carmen, una mica trasbalsada, va continuar el seu camí amb la filla i la neta.