Jueves- Cançó de La Oreja de Van Gogh
Cada matí, a la mateixa hora, ella pujava al metro que la portava fins al centre. Sempre el mateix vagó, el mateix seient. No per costum, sinó per ell.
Feia mesos que el contemplava en silenci. Assegut just al davant, amb els ulls perduts en el reflex del vidre, sense imaginar-se que ella, en aquell racó de món subterrani, vivia per veure’l badallar, per sorprendre’l llegint, per sentir-se a prop seu encara que mai li hagués dit res.
I ella, cada dia, es repetia que potser l’endemà trobaria el valor per parlar-li.
Aquell dijous d’hivern, però, va ser diferent.
Es va posar la seva faldilla més bonica, com si aquell tros de roba li pogués donar el coratge que li faltava. Quan ell va llançar un sospir contra el vidre gelat, ella va somriure sense voler-ho, i aleshores ell la va mirar.
Un instant fugaç. Una mirada que es va esquerdar en el temps.
Ella va tancar els ulls. Ell va apartar la vista.
Van seguir així, de dilluns a divendres, de parada en parada, amb el silenci anant i venint entre ells. Fins que aquell dia, sense saber com, els seus llavis es van despertar i van pronunciar un nom que no havien dit mai.
Ell la va mirar, sorprès, i ella es va voler fondre sota la terra, amagada entre els túnels del metro. Però ell es va acostar, suau, com si el món s’hagués aturat només per a ells.
—Jo encara no et conec, però fa temps que et busco —li va dir, i la seva veu li va semblar la més bonica que mai hagués escoltat.
El metro va frenar de cop i la inèrcia els va portar l’un cap a l’altre. Ell li va agafar la mà, ella la va estrènyer amb força.
La foscor va envair el vagó en un instant. Només quedava la pell, el tacte, la calidesa d’aquell cos que per fi sentia a prop. En aquella nit sobtada sota terra, ella es va atrevir a besar-lo.
I just aleshores, el temps es va trencar.
Un so eixordador, un crit esmorteït, el metall que es doblega i s’esmicola. Després, el silenci.
Quan va obrir els ulls, tot era foscor. L’aire pesava, l’aire cremava. Algú la cridava en la distància. Va voler parlar, però el seu cos ja no li responia.
Va notar una mà sobre la seva, encara ferma, encara càlida.
Amb l’últim alè de vida, va somriure.
Ell havia triat aquell metro per ella. I ara, enmig de la nit més profunda, mentre tot s’apagava, es van regalar l’únic que el destí els havia permès compartir: l’últim sospir dels seus cors.