L’últim trajecte del que vaig ser
“Un altre cop la gent, un altre cop la mateixa rutina, un altre cop vivint el mateix de sempre.” Aquest pensament m’acompanya mentre baixo les escales del metro. Gairebé no ho penso. Els meus peus coneixen el camí millor que jo.
Pujo al vagó i m'assec a prop de la finestra. Tot em resulta familiar: el soroll metàl·lic de les portes, el murmuri de la gent, l’olor de metro que s’enganxa a la roba. Un home llegeix un diari vell, un noi escolta música massa alta, algú altre deixa anar un sospir llarg… Els fluorescents projecten una llum blanca i freda que ho fa tot més cansat. El balanceig suau del metro em relaxa. Tanco els ulls només un moment. Només un instant… i tot es torna fosc.
El silenci em resulta estrany. No és que no hi hagi soroll —encara sento el grinyol del vagó, el murmuri de converses llunyanes— però tot sona diferent. Obro els ulls i el primer que noto és la llum: més tènue, d’un to groguenc. Els cartells antics, roba de fa dècades, espectacles de cabaret…
Giro el cap i el cor em fa un bot. Els passatgers no vesteixen com haurien de vestir! Homes amb vestits llargs, dones amb barrets i guants. Ningú amb mòbil. Ningú amb auriculars. No pot ser. Aixeco la vista cap a la pantalla que indica la pròxima parada, però no hi ha pantalla. Només un rètol metàl·lic, amb lletres desgastades: Correus.
Surto del vagó amb el cor desbocat. Intento respirar, pensar, trobar una explicació. Però tothom segueix el camí, segur, decidit, com si jo no existís. Els observo, sentint que alguna cosa es trenca dins meu. Sempre he fet el mateix. Deixar-me portar, seguir el camí fàcil, fer el que m’han dit que era correcte. Igual que aquest metro, que només avança per les vies sense opció de sortir-ne.
M’apropo a una dona gran que camina amb dificultat, amb un bastó elegant. —Perdoni… quin any som? Ella em mira amb una ganyota de desconcert. —1971.
El meu cos es queda rígid. 1971. No pot ser. Miro al meu voltant buscant alguna escletxa de normalitat, però tot encaixa massa bé. Els cartells, la llum, la roba. L’aire se’m fa pesat. No puc estar aquí. He de marxar. Ara!
Corro cap al vagó sense pensar. Si torno a pujar, si em moc, si faig qualsevol cosa, tot tornarà a la normalitat. Però just quan creuo la porta, ensopego amb l’esglaó i caic de genolls contra el terra. L’impacte em deixa sense aire. Intento incorporar-me, però les portes es tanquen darrere meu amb un cop sec. El metro arrenca. Tot es mou. O potser soc jo, que començo a enfonsar-me al buit. Els sons es tornen llunyans, com si el món s’allunyés cada cop més. La foscor se’m empassa.
Quan obro els ulls, l’aire és diferent. M’incorporo a poc a poc, el cor encara accelerat. Tot sembla… normal. Els fluorescents blancs tornen a il·luminar el vagó amb la llum freda. Un noi amb auriculars mou els dits al ritme de la música, algú altre consulta el mòbil amb cara d’avorriment. El metro és el de sempre.
He tornat. Però res és igual.
Respiro profundament. Si realment he tornat, encara sóc a temps. No vull seguir la mateixa via marcada, no vull ser aquell vagó que només es mou per inèrcia. Quan el metro s’atura i les portes s’obren, em quedo uns segons immòbil, escoltant el so monòton del sistema automàtic anunciant la parada. Per primera vegada en molt de temps, sento que tinc el poder de triar cap a on vull anar.
L’endemà, en baixar les escales del metro, el pensament que sempre tenia es transforma: “Un altre cop la gent, un altre cop la mateixa rutina, però ara vivint un rumb diferent.”