No baixaràs mai
Aura va respirar profundament mentre el metro de l' L11 avançava entre les estacions de Torre Baró i Ciutat Meridiana. Era tard, gairebé mitjanit, i el vagó estava buit excepte per ella. Asseguda al seu seient, mirant per la finestra, veia les llums fluorescents parpellejar reflectint-se al vidre, creant ombres que es retorcien a les parets. Aura es va ajustar els auriculars, intentant ignorar l'escalfor que li recorria l'esquena. Alguna cosa no estava bé.
El tren va grinyolar al frenar a Ciutat Meridiana, la seva parada, però no es va aturar del tot. Les portes es van obrir amb un so metàl·lic, revelant l'andana deserta. Aura va mirar cap a fora, indecisa. No hi havia ningú. Ni una ànima. Només l'eco dels seus propis pensaments. De sobte, una figura fosca va passar corrent davant de les portes, tan ràpid que gairebé no la va veure. Un gos enorme, pelut, amb alguna cosa brillant a les potes.
Les portes es van tancar de cop i el tren va arrencar de nou. Aura es va frotar els ulls, convençuda que havia estat la seva imaginació. Però aleshores ho va sentir: un pes fred al seu pit, com si algú invisible s'hagués assegut sobre ella. Va intentar cridar, però el so es va ofegar a la seva gola. Els seus pulmons cremaven, lluitant per agafar aire.
Va mirar cap avall i ho va veure.
Era un gos, però no com cap altre que hagués vist abans. El seu pelatge era negre com la nit, i els seus ulls brillaven amb un fulgor maligne. Les potes, llargues i primes, acabaven en urpes d'acer, però estaven plenes de forats, com si el metall s'hagués corroïtû. La criatura estava sobre ella, aplastant-la contra el seient. Aura va intentar moure's, però els seus membres no responien. La Pesanta, va recordar de sobte. La seva àvia Paula li havia parlat d'ella. Un ésser que robava l'alè i portava malsons.
La criatura va inclinar el cap, com si estudiés la seva víctima. Aura va sentir una calor humida a la seva cara, l'alè fétid de la bèstia. Les urpes d'acer es van clavar al seu pit, no prou per trencar la pell, però sí per fer-la cridar en silenci.
De sobte, el tren es va aturar bruscament, i les llums es van apagar. A la foscor, Aura va sentir que el pes desapareixia. Les llums van tornar, parpellejant, i el vagó estava buit una altra vegada. Es va tocar el pit, buscant les marques de les urpes, però no hi havia res. Només un dolor sord i el record1 d'aquells ulls brillants.
El tren va avançar de nou, però Aura ja no es sentia sola. En el reflex de la finestra, va veure una ombra movent-se darrere d'ella. Una figura gran, peluda, amb potes d'acer. La Pesanta no se n'havia anat. Només estava esperant.
El tren va arribar a Torre Baró, però les portes no es van obrir. Va començar a moure's de nou cap a Ciutat Meridiana. Aura es va aixecar, desesperada, i va córrer cap a les portes, colpejant-les amb els punys. "¡Deixeu-me sortir!" va cridar, però la seva veu es va perdre en el buit.
El tren va continuar el seu recorregut, una i altra vegada, entre Torre Baró i Ciutat Meridiana. Aura va intentar utilitzar el seu telèfon, però no hi havia senyal. Les llums parpellejaven, i cada cop que la foscor tornava, sentia el pes de la Pesanta sobre el seu pit, més pesat, més fred.
Finalment, es va rendir i va asseure's de nou. El tren seguia avançant, però mai s'aturava. Mai arribava. Aura va tancar els ulls, sabent que estava atrapada en un bucle infinit, amb la Pesanta com la seva única companya.
I en el reflex de la finestra, l'ombra peluda somreia.