Vint-i-cinc segons
Baixa les escales, sol, llàgrimes caient, fredes i sinceres.
La ciutat bull, però ella és silenci, un mar de penombra en ple brogit urbà.
Una persona, desconeguda, s’atura, nota el dolor en el gest, en els ulls molls.
Sense pensar, s'acosta, fa una passa curta: "Necessites res?” murmura amb la veu dolça.
No es demana res més que una abraçada, i els dos cossos es troben, sense paraules, un, dos, tres segons... s'allarga el temps, fins a vint-i-cinc segons que semblen eterns.
En aquell instant, el món es desfà, el pes es dissol, les penes s'esvaeixen, com si l’abraçada trenqués la tristesa i fes d’aquell dolor un record que es calma.
Ell aixeca el cap, no vol el mocador, no necessita més que aquell contacte breu.
Es gira, marxa i creua l'andana, aquesta vegada amb l'ànima en pau.
A vegades només cal aturar-se un moment, trobar el valor per abraçar sense motiu i, amb un somriure senzill, sense cap paraula, donar gràcies amb els ulls i seguir el camí viu.