Històries subterrànies
En Youssef prem amb força la nansa de la seva motxilla. Ha deixat enrere un país, una llengua, una vida. A la butxaca, una adreça que encara no sap com es pronuncia. Li han dit que Barcelona és una ciutat d’oportunitats, però ell només veu rostres cansats i llums fredes.
La Marina camina com si l’aire mateix li oposés resistència, les cames tremoloses, el cor accelerat. Sap que, quan travessi aquella porta, no hi haurà marxa enrere. “No em busquis.” Li ha escrit mil vegades abans de trobar el valor per deixar la nota damunt la taula del menjador. Ara només ha de seguir avançant.
En Gabriel acaricia la funda del seu violí amb un gest de comiat. Fa anys que, amb l’esperança que algú l’escolti de debò, toca als mateixos racons. Però el temps pesa. Les nits al carrer, el fred als dits, les promeses incomplertes. Ja és massa gran per continuar aquest vals esgotador amb la música. Així que avui no ha tret l’instrument, no ha buscat una cantonada on tocar. Ha comprat un bitllet només per viatjar, no per sobreviure.
L’Arnau escolta la Clara amb atenció, tot i que fa estona que ha perdut el fil del que diu. L’entusiasme amb què ella parla el fascina més que la història mateixa. Li encanta la manera com gesticula, com es mossega el llavi quan busca la paraula exacta, com les seves mans dansen a l’aire mentre explica una teoria que ni tan sols recordaran d’aquí a un mes. Però no importa. El que importa és aquesta eufòria compartida, aquesta esperança que només tenen els qui encara creuen que el futur és un territori verge, una pàgina en blanc. Riuen aliens al pes de les altres històries que els envolten.
La Sílvia no riu. Camina de pressa, el mòbil a la mà, la ment en una altra reunió, en un altre correu, en un altre compte enrere. Sempre en moviment, sempre una llista de tasques per completar. Però avui, per alguna raó, ha dubtat un segon abans de fer el següent pas. Una pausa minúscula. Qui sap si és primer senyal que necessita un canvi o només una esquerda en la rutina.
El metro avança sota la ciutat com un corrent subterrani que arrossega històries. A cada estació, vides que es creuen sense saber-ho, trajectòries que coincideixen durant uns instants abans de bifurcar-se de nou.
L’estació de Diagonal s’estén com una catedral subterrània. Els arcs metàl·lics s’alcen amb una bellesa funcional, robusta i precisa, com les costelles d’un animal adormit sota terra. L’eco de veus inconnexes omple l’aire i es barreja amb el so dels passos, dels missatges per megafonia, del brunzit elèctric que anuncia l’arribada del tren. Hi ha una mena de ritme orgànic, com si la ciutat respirés a través dels túnels.
A les 19:23, sis desconeguts pugen al mateix vagó. No es coneixen. No s’adrecen la paraula. Els seus mons no es tocaran mai més. Però, durant uns minuts, comparteixen alguna cosa.
El metro es mou. Barcelona continua.