El meu últim dia
Avui és el meu últim dia.
Ho vaig saber ahir al vespre. Ho estaven parlant entre ells i no es van adonar que els sentia. Però ho feia.
Aquest matí m'hi he posat de nou, com si res no hagués passat. Primer m'he mirat al mirall. Després enrere, què hi veia reflectit. I llavors he tirat endavant, com cada matí, com si res no hagués passat ni hagués de passar.
Vull recordar els moments que m'han agradat més, els que m'han fet somriure, els que m'han fet pensar. Dels altres, no vull saber-ne res.
Soc al vagó i miro al meu voltant.
Veig la noia asseguda al banc al costat de la porta dreta, al vagó del mig. Som a l'hivern, així que porta la jaqueta negra amb caputxa i avui ha agafat la bufanda lila. Porta una bossa amb el dinar, deu ser un dels dies que li toca treballar a la tarda. Ja es deu haver acabat el llibre que llegia ahir, que ara porta uns auriculars posats i mou el cap rítmicament. Però no sento què és; ella és de les educades que escolta la música només per ella.
D'esquena a una porta hi ha el que mira la gent. Tot i ser poc més que un adolescent no porta ni mòbil ni auriculars, és estrany. El recordo de tots els trajectes amb la mirada perduda al seu voltant; no sé si està observant la gent que entra i surt, en un joc d'endevinar què és cadascuna d'elles. O està comptant quantes persones pugen i baixen a cada parada. O busca algú en concret, cada dia durant el mateix trajecte, a la mateixa hora, al mateix vagó. O, senzillament, triga a despertar-se i encara està sortint dels seus somnis de la nit passada.
Però no ho podré saber. Demà ja no el veuré, i potser serà el dia que desperti la mirada i vegi què hi ha darrera. És una de les coses per les quals no vull marxar, perquè em quedaré a mitges de moltes històries i no en sabré el final.
També hi ha el pare que porta agafada la filla i cada matí és a punt de no poder pujar. Ella porta un uniforme, deu anar a una de les escoles on el demanen, amb la faldilla i uns mitjons que li arriben fins als genolls. Em pregunto com pot ser que no li caiguin mai, si és que tenen una goma especial per nens o se'ls canvia quan comença a notar que fluixegen. O pot ser que cada dia en porti uns de nous. Jo donant-hi voltes i potser és tan fàcil com això.
I la parella que se'n va a nedar els dimarts i dijous? Faci el temps que faci, els veig junts amb les bosses i mirant amb mala cara algú que s'aixeca per a deixar-los seure. “Que no som tan grans!” els he sentit remugar més d'un cop. Però acaben sospirant i s'asseuen. I d'un temps ençà ho fan més sense queixar-se, s'adonen que el temps va passant.
Passa per tots, no només per a ells. A mi abans no em costava tant arrencar als matins, però ara m'estic tornant com el noi a qui li costa despertar-se. O em veuen com a aquesta parella a qui s'ha de deixar seure, per això creuen que he de plegar? Sense tenir en compte el què sé, sense valorar res més que el temps, soc un número.
Vull ser com la nena de l'uniforme, ella té tota la vida per demà. També puc aportar coses: recomanar llibres a la noia de l'anorac negre, a un noi que seu més enllà dir-li quina música pot sentir a cada moment segons com es trobi, al senyor del primer vagó que es posi les ulleres per a llegir, així no haurà d'allunyar tant el mòbil per poder veure els missatges que li arribin.
No vull anar-me'n, no és la meva decisió.
No puc donar la meva opinió. No puc triar. S'apaguen els llums. És el final.
És un túnel d'on no en sortiré sencer. A la porta hi posa “Desballestament”.