Vida útil
Obrir portes tancar portes, anunci parades, silencis a primera hora del matí, xivarri mitja tarda...
Aquest és el meu dia a dia, d'ençà que em van fabricar presto els meus serveis a la línia 4, també coneguda com "The yellow one". És una de les més animades de la ciutat, pels meus vagons passen tant els modernets bohemis i turistes que van i venen de Gràcia, com els locals i turistes que pretenen sobreviure i gaudir de l'estiu amb llagues jornades a la platja de la Barceloneta o del Bogatell. Tot i que per la cara d'alleugeriment que posen en accedir als meus vagons amb aire condicionat, pot-ser gaudirien més d'uns llargs passejos amunt i avall amb mi.
Entre els meus passatgers també hi ha un nombre important d’amics de l’aliè i oportunistes, sempre atents als descuits de la resta de passatgers, per poder extreure cartera, mòbil o qualsevol altra peça de valor d’una butxaca oberta o mal tancada. En aquests casos, sempre que l’afluència m’ho permet, quan després del delicte intenten escapar, els hi tanco la porta als morros i aviso a seguretat perquè els esperin a la pròxima parada.
També he aturat situacions d’agressions a altes hores de la nit, amb frenades inesperades i sorolls estridents i estranys per megafonia. I no em cou confessar que m’engreixo dos vagons quan ho aconsegueixo.
Però el que més m’alegra és veure a l’Amina, i pel que he pogut entendre de les seves converses amb altres passatgers, és originària del Senegal i cada matí des del juny fins a l’octubre, puja a la parada Besòs en direcció a la Barcelona es dirigeix a la Barceloneta per fer trenetes i pentinats als turistes. Durant la resta de l’any treballa en una perruqueria al costat de casa seva.
L’Amina il·lumina el vagó amb un somriure sincer i càlid, que mai s’esvaeix tot i les mirades esquerpes i comentaris malintencionats que rep pel seu color pell, indumentària o ofici que s’endevina pel tamboret plegable i els cartons amb fotografies com a mostra de pentinats que sempre porta amb ella. Quan els vagons estan molts plens sempre li reservo uns dels seients plegables, faig força perquè ningú el pugui abaixar fins que ella ho intenta.
Mai he vist la llum del sol, ni tan sols he sentit la brisa del mar, tot i que m'hi atanso cada dia.
Per la indumentària dels passatgers, banyador, biquini sota el vestit d’estiu, xancletes, algun nen portant al voltant de la cintura un flotador amb cap d’aneguet, la presència diària de l’Amina, l’olor de crema solar al matí i a aftersun a la tarda, sé que estem al bo de l’estiu.
Un reguitzell d’enyorança em travessa el cos, soc de la sèrie 2100, em van fabricar l’any 1997 i estic a punt d’arribar a l’edat de jubilació. Els meus companys de la sèrie 2000 ja han estat jubilats, ningú sap a on han anat, ni els han tornat a veure.
Per les andanes se senten històries terrorífiques sobre el seu destí, com que els han desballestat i fet desaparèixer per sempre, altres diuen que han utilitzat els materials per fabricar autobusos, havent d’estar sempre a l’exterior exposats a les inclemències meteorològiques i en contacte amb la resta de mitjans de transport, em tremolen les rodes només de pensar-hi. També es diu que els transformaran en vagons per trenets de fires o turístics.
En el meu cas, preferiria ser remodelat i modernitzat per poder continuar prestant els meus serveis com a metro trenta anys més.
I vosaltres que en penseu?