Una d'en Louis Armstrong
L'aire entra amb dificultat i entretallat als meus pulmons. Fa més d'un any que no trepitjo aquestes rajoles. Reconec les línies grogues que marquen el final, i el perill. No les veia des de l'accident. Exhalo.
00:18, 00:17, 00:16, ENTRA.
Agafo aire i aguanto la respiració. No vull que ningú noti el pànic que m'embolcalla quan sento el so de velocitat metàl·lica frenant davant meu.
S’encén la llum verda a l’altura del melic. Un bulldog em mira des de l'altra banda del vidre. Pressiono el botó. El bulldog mou la cua i s'apropa a la seva propietària, suposo que és la seva manera de deixar-me entrar i donar-me la benvinguda.
Miro als costats, no hi ha cap seient lliure. Em recolzo a la barra del mig. Un senyor calb em mira. El miro. Aixeca una mica una cella i fa un petit gest oferint-me el seu lloc. Somric i dic que no amb un subtil moviment de cap. Somriu. Jo tinc el braç trencat, però els seus ulls estan molt més cansats que els meus.
Una noia s'espera a l'andana, es fa senyals amb una altra noia que acaba d'entrar al vagó. Els seus somriures es contagien. La senyora asseguda al costat del senyor calb se les mira anhelant la despreocupació pròpia d'aquella joventut. Ella, avui, va cap a firmar els papers del divorci, per fi. Està contenta, però, avui, una part d'ella pesa més del normal.
Dos nois entrellacen les cames i dormen cap amb cap. Comparteixen auriculars i cor mentre escolten La gata bajo la lluvia en un bucle infinit. D'aquí a uns minuts, es passaran de llarg la parada i arribaran tard al concert d’Ana Mena que feia 4 mesos que esperaven. Però no passarà res perquè plourà, quedaran xops i cantaran “ya lo ves, la vida es así” amb els pulmons plens de somnis per complir.
Xoquen, davant meu, dues maletes i 3 paquets d’ensaïmades lligades amb un fil. Contra les maletes una parella que, clarament, encara estan en el fus horari d'una platja blava, dos gots de pomada ben fresca a les mans i el Sol torrant els seus petons que, clarament, són massa apassionats pel senyor gran que està assegut just al seu costat.
Silenciosament, un noi dibuixa d'amagat una noia rossa que llegeix. El noi que dibuixa encara no sap que, amb el polvo d'aquest matí, ell i la seva parella han aconseguit el que feia mesos que estaven buscant. Encara no ho sap, però recordarà aquest dia per sempre i, encara no ho sap, però li posaran Lali, en honor i en memòria de l’àvia Eulàlia.
La noia rossa tampoc ho sap, però també recordarà aquest dia per sempre. En aquest precís moment, el seu millor amic és arrossegat amb la moto sota d’un camió enmig del Nus de Trinitat. Sent una fiblada freda al pit, un cop sec. Aixeca la mirada del llibre, busca al seu voltant una senyal. El noi tanca el quadern de dibuixos amb uns reflexos dignes d’un ninja, i dissimula. Tot està en calma, la noia respira i torna a la lectura.
Queda una llumeta per a la meva parada. Entra un senyor, un altaveu amb rodes i un micròfon mal connectat que farà el fet. Miro la llumeta pampalluguejar. Estic a punt d’arribar.
Una senyora pensa que té massa son, després d’un torn de 10 hores, com per escoltar música que no ha demanat escoltar. Es pregunta si, si mai arribés a ser fastigosament rica, deixaria d’anar en metro. Llavors, es pregunta si, si mai arribés a ser fastigosament rica, trobaria a faltar el metro.
"I see trees of green, red roses too”
Agafo aire. Miro al meu voltant.
“I see them bloom for me and you”
Exhalo.
“And I think to myself... What a wonderfull world"
Baixo.