Cap a on corre tota la gent gran?
Cap a on corre tota la gent gran?, em preguntava de petita.
M'imaginava una mena de força abstracta gegant que estirava i estirava, traient-los tota capacitat de rebel·lió. Els obligava a arronsar el front, a estirar les espatlles i a no atrevir-se a treure els ulls del punt fix ni per tan sols travessar el carrer.
Per això, tenia un lloc preferit. Un petit parèntesi en la ciutat. On per fi tots aquests posseïts deixaven de fer tanta por. El metro era la gran trampa. Un parany majestuós que enganya el temps i obliga a descansar fins i tot qui mai no ho fa. Aquí, per un instant, les presses i la capacitat de marxar corrents cap a un altre lloc s’esvaïen d’entre els seus dits. El temps deixava de ser tangible i ja no el podien retenir.