Ens veurem a Verdaguer
Un lleu plugim banyava els panots mentre la gent corrinyava, alguns amb paraigua, altres amb capelina, pels carrers mullats de Barcelona. Encara no eren les set i, gairebé per inèrcia, vaig baixar de dos en dos els esglaons de les escales de Maragall. Era un dia més, com qualsevol altre, però mentre buscava l’abonament i aprofitava per xarrupar un cafè que cremava com l'infern, la visió invertida de la boca em va parèixer més fosca i llarga que habitualment. Sense parar-hi gaire atenció, encara amb les lleganyes als ulls, per què enganyar-nos, vaig seguir el camí que cada dia em portava fins a l’oficina.
Pròxima parada: Sagrada Família. Se'm tancaven els ulls, l'insomni feia dies que me la jugava. Quan l’altaveu cantés Verdaguer m’aixecaria, m’ajustaria la goma dels cabells, em revisaria fugaçment a la pantalla apagada del telèfon i, esgotant les darreres gotes de cafeïna del gotet de cartó, posaria el dit sobre el botó verd que em traslladaria de cap a la feina.
Però aquell dia de març va ser diferent, ho recordo com si fos avui. Dreta davant de la porta, mentre sonava l’esgarip dels frens contra els raïls, vaig veure’t palplantat a l’andana. La llum de la màquina de refrescos t’envoltava amb un halo gairebé celestial i, per una mil·lèsima de segon, diria que em vas somriure. Al meu voltant tot va quedar en silenci, com si el vagó hagués emmudit. Prometo que el temps es va aturar, crec que fins i tot em vaig oblidar de respirar, fins que una empenta em va fer ser conscient que m’havia passat la parada.
Avui encara posaria la mà al foc per jurar que, abans de perdre’t entre la massa de persones que entraven i sortien, vaig veure’t somriure a Verdaguer. Estaves tan guapo i alhora tan fora de lloc, dret en aquella andana, que semblava que haguessis començat una nova vida. No vaig trucar a la mare per dir-li-ho, ni tan sols vaig poder explicar-li-ho a la meva parella quan vaig tornar a casa. Simplement, vaig quedar-me amb el record d’haver-te tornat a veure somriure, tot i fer tres anys, just aquell dia, que en aquella habitació del Clínic la teva mà deixava d'estrènyer la meva.