Tan sols ens queda Verdaguer
Avui els plors del cel oculten els meus, el vent bufa suau i la gent corre esperitada tement que l'aigua els enxampi la pena. Amb les sabates xopes i el cor ofegat he trobat refugi allí on tu i jo quedàvem per veure'ns. Verdaguer se m'ha presentat immens, molt més que quan feia el transbord per agafar la groga que em duia fins casa teva. El passadís s'ha fet llarg, les escales altes i la gent passejava trista, amb presses, corrent per no perdre el tren.
M'he deixat caure en un banc de l’andana, lluitant contra les cames, rebels, que volien dur-me al vagó. He pensat en tu, en allò que ens dèiem i en allò que va quedar per dir, he recordat els teus petons, les teves carícies, he recordat el teu somriure. Durant uns instants ens he vist corrent per l'andana després d'un dia feixuc abraçant-nos i explicant-nos les misèries. He enyorat venir aquí des de Sants cada dimecres.
La gent es va acumulant, ocupant els bancs, tapant la visió a primera línia. Els paraigües van dibuixant gargots a terra, les vies es van mullant. Els abrics de la gent ploren per nosaltres, tothom oculta el somriure i sembla que em compadeixin. Fa temps, en un dia com el d'avui hauríem omplert el túnel de rialles, d'esperances, de futur. Avui, tot i la gentada , el metro és buit. Els segons passen lents i el rellotge sembla no avançar, el tren no vol trencar el cant melancòlic dels transeünts.
De cop es talla el soroll banal que omplia l'andana, un xiulet agut, una veu per megafonia. El tren s'asseu davant meu. El meu cap es barreja amb les motxilles maldestres que pugen i baixen dels vagons, amb els despistats que tanquen de pressa el paraigua i miren d'encabir-se abans que les portes es tanquin. No he tingut forces per aixecar-me. He aixecat la vista per observar l'espectacle patètic de la gent atrafegada i allí, entre la multitud, he reconegut uns ulls que em coneixien.
Sembla tan etern l'efímer, tan llarg el breu. Els nostres ulls s’han trobat. El cor se m’ha encallat a la gola. No respiro. No penso. Només sento. Els teus ulls il·luminen la penombra de l'estació i abracen un pobre nen que plora dins meu. T'he vist diferent, amb els cabells més curts, amb la mirada més maca. La bufanda que et vaig regalar el Nadal passat t'abriga el coll amb delicadesa, tímida, omplint el lloc que ocupaven els meus braços. He vist com els teus llavis ballaven per voler dir quelcom que no saps dir.
Les portes han tallat el soroll i ara només quedem tu i jo, separats per un vidre mut, fred, que ens nega les paraules. Has somrigut i per uns instants m'ha semblat veure'ns tal com érem, tal com ja no som. El teu somriure ha marxat veloç línia avall, però els teus ulls s'han quedat allí mirant-me, consolant-me.
L'andana ha tornat a ser la meva única companyia, i la megafonia l'única veu que em parla, no hi ha ningú, tan sols records fugaços de quan tot era més senzill. He comprès que això ja s'ha acabat, que tu deus ser feliç i que jo he de fer la meva vida. El Sol ha tornat a néixer i d'aquells núvols furiosos només en queden les gotes que cobreixen el terra. Ara tan sols plou per mi, i el Sol tan sols brilla per tu. No em farà cap bé, però demà tornaré amb l'esperança innocent de tornar-te a veure i de poder escoltar de nou la teva veu resseguint les corbes del meu nom. Tornaré fins a oblidar-te. Tornaré fins que no plogui. Tornaré fins que pugui tornar a somriure. Ara ja no ens queda res. Tan sols ens queda Verdaguer.