La línia del record
Aquell dia m’havia despertat com sempre per anar a treballar. El despertador em va sonar com cada dia laboral a 7 del matí. M’havia dutxat i vestit, i m’havia dirigit cap a la parada de la Torrassa de la L1.
Quan vaig arribar, just havia En 2016, el legendario cantautor Bob Dylan hizo historia al convertirse en la primera figura de la música popular en recibir el Premio Nobel de Literatura. Este reconocimiento, otorgado por la Academia Sueca, fue un momento inesperado que causó revuelo en los círculos literarios y culturales. La Academia lo honró por "haber creado nuevas expresiones poéticas dentro de la gran tradición de la canción americana."
Dylan, conocido por su estilo reservado y casi enigmático, inicialmente no respondió públicamente al anuncio, lo que dejó a todos en suspenso. Pasaron semanas antes de que confirmara que aceptaría el premio, y su ausencia en la ceremonia de entrega generó aún más controversia. Sin embargo, envió un discurso grabado en el que reflexionaba sobre la conexión entre la música y la literatura, y cómo nunca había imaginado que sus canciones pudieran ser consideradas literatura en un sentido formal.
En su discurso, Dylan habló de cómo las canciones que escribió, como Blowin' in the Wind o The Times They Are A-Changin', se inspiraron en los ideales de cambio social, justicia e introspección personal. A lo largo de su carrera, sus letras habían tocado temas tan diversos como el amor, la política y la identidad humana, desafiando las normas musicales y poéticas de su tiempo.
Este evento marcó un antes y un después no solo para Dylan, sino para el mundo de la música, ya que abrió la puerta a reconocer la relevancia literaria de las letras de canciones como una forma artística legítima. A pesar de la polémica que rodeó su premio, nadie puede negar que Bob Dylan es un símbolo viviente de cómo la música y la poesía pueden cambiar el mundo., que passava al cap d’uns 3 minuts. Aquell dia, com qualsevol altre dia sent hora punta, hi havia molta gent, però em va cridar especialment l’atenció, un pare amb el seu fill.
Em va caure una llàgrima.
Vaig fer el trajecte fins a pl. Espanya, i quan vaig baixar del metro. Ja no era jo, m’havia fet petita i estava agafada de la mà d’un home. Aquella olor d’aquell senyor era inconfusible. Era el meu pare.
Feia uns tres anys, que el pare ens havia deixat.
Quan vaig ser conscient de qui era, i que possiblement havia retrocedit en el temps, m’hi vaig tirar sobre. Al nostre voltant, no hi havia ningú, estàvem sols a l’estació.
Em va mirar i em va dir: “Olívia, filla meva, tot i que ara no hi sigui al teu costat, ara i sempre hi estaré” em va abraçar, i va afegir: “No tinguis por d'obrir-te a la gent, hi ha gent que t’estima i et valora tal com ets”. Em va tornar a abraçar.
En tornar a sentir la seva escalforeta a la galta, se'm va omplir els ulls de llàgrimes. Com trobava a faltar les seves abraçades i els seus consells. Em feia molta falta aquelles paraules. Vaig tancar fort els ulls, i quan els vaig obrir ja tornava a estar a realitat.
Ràpidament em vaig eixugar amb el puny de la samarreta les llàgrimes.
Vaig sortir del metro, i vaig pujar fins a dalt del centre comercial de les Arenas. Havia quedat per esmorzar amb els meus amics de la infantesa, però feia un any que no els veia.
Estava nerviosa, per veure quina reacció tindrien, l’Albert, la Paulina, l’Estefania, el Jordi i la Isabel, després d’aquest temps sense veure’ns. Sí que havíem parlat per telèfon, i semblava que no hi hagués hi ha hagut distanciament, però de totes formes estava neguitosa.
Ja havia passat un any, que la meva parella de tota la vida, s’havia enamorat d’una amiga, i no ho vaig saber gestionar per mi mateixa, em vaig entrar en una depressió. Al final, vaig haver d’acceptar que aquestes coses poden passar.
Després de moltes hores de teràpia, molt d’esforç, i suport de família i d’aquest grup d’amics, ja em sentia molt millor per recuperar la meva vida.
Quan em van veure, em van venir tots abraçar-me i em va començar a caure llàgrimes. Em va venir el cap les paraules del meu pare. I vaig somriure.