A cada parada i de passada
M’agradaria ser el metro. Obrir la porta a cada parada i de passada deixar-hi una pena més, i anar avançant. Que tots, tots els mals records baixin fins que no me’n quedi ni un. Si és que amb les quatre parades de cada dia ja en tindria prou, que tampoc hem estat junts tant de temps. Pujo a plaça de Sants i a Hostafrancs em soc franca a mi mateixa i hi deixo que sempre feia tard, i totes les altres coses de les quals em vaig convèncer que no passava res però que em molestaven més del que volia admetre. A plaça Espanya hi deixo tots els diners perduts, perquè era del sud i he anat moltes vegades a casa seva amb bitllets de llarga distància. A Rocafort hi deixo la merda més grossa, la que fa pudor, i que baixi aquell matí que em vaig sincerar, li vaig fer un petó abans de sortir i li vaig dir “t'estimo” i em va dir “jo també”, però no en vam tornar a parlar més. I Urgell ja és la meva parada, però penso que puc treure-hi quatre coses més, com que ell acaba de començar una segona carrera, amb sis anys de vida d’estudiant per endavant mentre jo ja començo la residència i començo una etapa totalment diferent. No hauria funcionat fent vides tan diferents. I de sobte em trobo a plaça uni però encara no estic preparada per acabar el trajecte, així que rebusco i encara hi deixo baixar aquell vespre que va fer tard per sopar i vaig esperar-lo més de mitja hora, rodejada de perills a la jungla de les Barcelones nocturnes. Ai, però que fa tard ja ho havia dit, així que a plaça Catalunya hi deixo anar que ell és massa modernet, massa “del rotllo” i que a la llarga no encaixaríem. I entre Catalunya i Urquinaona, quan ja començo a fer tard per arribar a la feina, començo a assumir que realment no hi ha res d’ell que em molesti, però que aquest trajecte de la meva vida s'ha d’acabar. I baixo del metro i em sento una patètica que fa tard i encara ha de caminar trenta minuts perquè s'ha passat tres parades. Però en realitat sé que necessito aquesta passejada per anar assumint el que sempre he sabut: que simplement no m’estima, així de clar i senzill. Que està enamorat de la Mar malgrat que encara no ho sàpiga. Ara comparteixen pis, fins que un dia s’adonin que els molesta que l’altre porti els noviets a passar la nit. I un bon dia, després d’un desengany amorós es deixaran endur pel joiós instint animal i s’enrotllaran i s’adonaran del que jo, molts anys abans i sense haver conegut mai la Mar, ja intuïa. I llavors m’entra la tristesa, perquè ha estat el meu primer amor i deixarà petjada, això de ben segur, però sé que demà tornaré a agafar el metro i cada dia, a cada parada hi deixaré una mica del dolor que duc fins que un dia pugi a plaça de Sants i comenci a pensar què em trobaré a la feina avui, i quan m’escaparé a comprar-li el regal a la Vicky, i què em posaré per sortir a sopar. Ostres i si vaig a comprar-me unes faldilles? És ara o mai, l’excusa perfecta, l’ocasió ideal. I de cop m’adonaré que fa molt de temps que no tinc aquella traïdora esperança, que no jugo amb la idea que ell un bon dia em truqui i em confessi que encara m’estima i està preparat per estar amb mi, i me n'alegraré que no sigui veritat, de la Mar, de la mare que els va parir i que no ho hauria arribat a fer mai.