Dona't l'oportunitat
Un nou dia començava, però realment sempre era el mateix. La mateixa rutina. Em costava llevar-me del llit. Em posava l'alarma del mòbil a les set del matí, però mai aconseguia aixecar-me a la primera.
Dutxar-me tampoc era fàcil. Tenia moltes inseguretats. Cada vegada que em mirava al mirall les llàgrimes em recorrien les galtes. No podia veure el meu cos, no el tolerava, i quan estava nua sentia que encara em tornava més feble. Totes les meves pors estaven al descobert, les cicatrius es podien observar i, molts dies, alguna ferida recent sagnava.
Abans de sortir de casa esmorzava. Mai no tenia gaire gana, o això ja havia fet creure al meu cap. Intentava menjar el mínim possible i, sobretot, aliments sans i poc calòrics. Alguna peça de fruita normalment, i un cafè sense sucre i amb llet desnatada. Si prenia un iogurt, havia de ser light, i sense matèria grassa ni sucres afegits.
Seguidament baixava al carrer i em dirigia a la boca de metro. Me la coneixia de memòria. I és que cada dia feia el mateix trajecte, però sempre era diferent.
Duia els auriculars amb la meva llista de música. M'agradava molt aquest moment, em sentia lliure i estava immersa en el meu món. Estava jo i els moviments suaus del metro per les vies. També podia escoltar de fons aquella veu que t'avisava de la propera parada o et recordava el perill de baixar a la via.
El camí, tot i ser cap a l'hospital, se'm feia agradable. Em donava per donar-li voltes al cap, per qüestionar-me tot allò que treballava a teràpia. Era un moment d'introspecció personal, d'escoltar-me a mi mateixa i de no ser jutjada, allà tothom connectava amb els seus propis mons.
Cada dia hi havia gent nova als vagons, pujaven a cada estació moltes cares desconegudes, però n'hi havia d'altres que ja s'havien tornat familiars.
Vaig començar a mantenir converses amb la Laia. No ens coneixíem de res, però el metro donava molt per parlar.
Passaven les setmanes i aquest es va convertir en el nostre moment. El moment de posar-nos al dia, de compartir experiències i coneixements. Ens vam fer molt amigues. No només ens trobàvem al metro de dos quarts de nou del matí, vam començar a quedar molts dies a altres hores, fins i tot a altres línies per anar a llocs diferents. I sempre eren moments especials. Ja havíem passat a parlar dels nostres sentiments i emocions, ens ajudàvem l'una a l’altra, ens confiàvem les nostres pors, i és que teníem molt en comú.
La Laia ara estava bé, havia superat la depressió i l'ansietat, i també el seu trastorn alimentari. Era el meu exemple a seguir. Tant de bo ser com ella pensava, i aconseguir-ho d'una vegada per totes.
Cada trajecte era una teràpia afegida. El metro era el millor moment del dia. Després ho comentava tot amb la meva psicòloga i ella també em donava consells per tirar endavant.
La Laia em va fer arribar una força interna que pensava que ja havia perdut. Quan creia que estava perduda, va aparèixer ella per ajudar-me a veure sortir la llum.
Ara puc dir que estic bé. Que això va ser el meu passat, un passat del que ja fa cinc anys. La Laia s'ha convertit en la meva millor amiga, en algú amb qui puc comptar en tot moment, algú que sé que estarà allà passi el que passi.
Seguim veient-nos al metro, però ara el motiu del viatge és diferent. Ja no anem a l'hospital a ser tractades, anem a ajudar a altres noies a trobar la seva llum. A demostrar que hi ha sortida, que la lluita acaba veient els seus fruits i que l'esforç té recompensa, només cal donar-se l'oportunitat.