Viatge en metro. Viatge per la ment
Tinc son. Estic esgotada. Se’m tanquen els ulls. Però és hora punta i tinc una missió: esperar que qualsevol persona que posseeix un majestuós i celestial seient s’aixequi per així, seguidament i sense respirar, poder gaudir d’aquest privilegi tan preuat. Sona el “pip-pip-pip-pip” de les portes que es tanquen. I passats uns minuts… “Pròxima estació: Plaça Catalunya”. Ara és la meva! Veig una persona que aixeca el seu cap del mòbil, mira a dalt de la porta del metro, on es poden veure les diferents parades. Definitivament, aquesta és la meva! Guarda el mòbil i… s’aixeca! Calmada però sense pausa em dirigeixo cap al meu tron. Ho he aconseguit! La gent més propera al meu premi joiós i desitjat ni s’ha adonat que algú s’hagi aixecat, perquè estava tothom abduït dintre d'aquesta prima caixa electrònica que ens connecta i desconnecta de tothom, que ens lliga i deslliga del món. Per fi puc descansar, tindré uns minuts de calma dintre d’un espai en què ens mirem però no ens mirem, i quasi mai ens veiem. Hi ha qui escolta música per al seu gaudi i qui escolta música fent que la resta del vagó siguem públic d’una melodia que no hem demanat i que, sovint, se’ns fa molesta. Hi ha qui és senyor d’un silenci absolut, qui procura parlar fluixet i qui sembla que es pensi que està al mercat del barri. Però, dintre de tots els móns que hi ha concentrats en un espai tan comprimit, i sovint asfixiant, m’endinso en el meu món.
Avui vaig de camí al treball. Però m’encantaria poder baixar, per exemple, a Plaça Espanya i asseure'm a les escales de davant del recinte de la Fira de Barcelona i gaudir de l’arquitectura tan bella que es pot apreciar mirant a totes les bandes de l’esmentada Plaça. Quins contrastos, Barcelona… dels edificis dels anys de la picor que arrosseguen anys i anys d’història a pancartes que anuncien les últimes de les novetats més noves que és súper important tenir, però que sovint més valdria no adquirir. M’encantaria pujar a les Arenes i veure la gent passar com diminutes figures. On anirà cada formigueta? Què deu pensar cada puntet? Quina deu ser la seva vida? És curiós com de fàcil és deshumanitzar un conjunt de persones i, a la vegada, el munt d’històries personals que veritablement amaga cada ser que es passeja sota meu. Això també em passa al metro. Riuades de gent, sobretot a les hores àlgides. El vagó replet de gent. Gent que sovint no es dirigeix la mirada i molt menys una paraula. I quan sents o entres a l’estació del metro… una gran quantitat de persones seguint uns túnels, seguint uns llargs passadissos. Sol semblar més una desfilada d’ànimes o de robots que no pas d’uns éssers amb la capacitat d’interaccionar i empatitzar els uns amb els altres. Sembla quasi impossible, la majoria de vegades, que aquell ésser que camina cap al seu rumb determinat, sense quasi tenir contacte amb les persones del seu voltant, sigui un ésser social.
Continuo pensant què podria fer després d’anar a les Arenes, havent estat anteriorment asseguda davant d’aquest esplèndid edifici i al cantó d’aquelles dues torres venecianes portentoses, en les quals he anat a parar quan he baixat de la línia vermella, a l'L1 (on els meus pensaments han fet que visqués ficticiament tot això). Per cert, que curiosa i que titànica és la nostra ment. Ja ho tinc, després de pujar a les Arenes podria anar a…
Continuarà…