El temple
Com si un èmbol m’obligués a abaixar el cap, així em sentia, entumida i dolorida. Havia tingut un mal dia i tornava a casa encaboriada. M’aferrava al mànec del vagó de metro, fins que un noi es va aixecar i vaig seure.
Aleshores, vaig guaitar un fulletó a terra, que em va fer sentir com si algú pogués llegir els meus pensaments. Aquell manyoc deia “si necessites entendre els teus neguits, vine i t’ajudarem” i, tot just a sota, hi figurava l’adreça d’una entitat on impartien cursos i activitats.
Feia temps que cercava la manera de fer noves amistats, ja que, d’ençà que m’havia separat d’en Max, em sentia sola. Dia rere dia, em movia per impulsos automatitzats, sense cap mena de motivació. Per això, vaig decidir atansar-me al “Temple dels fills de Venus” i preguntar quins cursos em podien oferir.
El Samuel, un home amb túnica, em va rebre l’endemà i em va convèncer perquè assistís a la següent excursió prevista, per provar si m’agradava. Vam passar el dia passejant, xerrant i coneixent gent que com jo necessitava caliu humà.
Vaig formalitzar la inscripció i m’hi vaig anar endinsant. Fèiem excursions o ioga, escapades de cap de setmana per meditar, etc. Tot semblava normal, però de mica en mica, vaig començar a anar-hi més sovint i només passava per casa per dormir i anava a treballar, però el temps lliure, el passava allà.
Aquell any, per Nadal, la mare em va recriminar que no l’anés a veure i una veïna, a l’ascensor, em va preguntar si havia estat a l’estranger, perquè ja no ens trobàvem.
Malgrat tot, jo continuava anant al “Temple”, allà hi tenia amics. Ara, però, que hi feia diverses activitats, m’havien apujat les quotes i quan fèiem meditacions en Samuel, demanava diners, la voluntat.
A més, darrerament tant ell com alguns companys em miraven de forma estranya i una nit, que vam passar en una casa rural, em van proposar una experiència sexual, que segons ells m’elevaria espiritualment i ens aproparia. Consistia a mantenir relacions amb ells, per estrènyer els vincles de germanor i comunicar-nos a través del cos.
No ho vaig veure clar i m’hi vaig negar i no els va agradar, però ho van acceptar. Tot i això, es mostraven més distants, des d’aquella nit, i a mi em sabia greu. No volia perdre les amistats.
Potser, per aquesta raó, vaig acabar dient-los que ho faria a la pròxima escapada, pensant que, al cap i a la fi, érem amics i el sexe era una via d’estimació més. Vam provar-ho i pocs mesos després vam fer una estada més llarga, en què després d’una nit de sexe, em van dir que ja em veien preparada per assolir l’estat de meditació més alt, però per aconseguir-ho havia de transcendir. Segons deien, havia d’aprendre a viure compartint els meus béns, és a dir, les escriptures del meu pis. Regalar-ho tot m’alliberaria i em faria pura.
En explicar a la mare que viuria amb els de l’associació, em va dir que no ho fes. L’endemà vaig rebre una trucada de l’hospital. La mare havia patit un atropellament i havia sobreviscut, però jurava que el cotxe que l’havia envestit i fugit, duia el segell del “Temple”. Vaig desconfiar, però amb el temps vaig recordar que havia parlat amb en Samuel, de la discussió amb la mare, i vaig lligar caps.
No em podia creure que aquells que s’anomenaven amics meus em poguessin fer mal, però vaig denunciar el cas als mossos. Allà em van comentar que havien rebut més denúncies d’entitats així.
Finalment, van introduir-me al programa de testimonis protegits, vaig canviar d’identitat i visc anònimament.