L’ANDANA 13
L’Albert tornava tard de la feina. El metro estava gairebé buit, només quedaven algunes ànimes adormides en els seients i el ressò de la veu automàtica anunciant les parades. Quan va baixar a l’estació de Universitat, una cosa el va inquietar.
Al panell electrònic, a més de les línies habituals, hi apareixia una estranya indicació: “Andana 13 – Últim servei”.
Va arrufar el front. Mai havia sentit parlar d’una Andana 13.
Empès per la curiositat, va seguir els cartells improvisats que indicaven el camí. Va baixar unes escales metàl·liques que semblaven més antigues que la resta de l’estació. L’aire es tornava més fred a cada pas.
Quan va arribar a l’andana, va veure que no estava sol. Un grup de persones esperava en silenci. Ningú es movia. Ningú mirava el mòbil. Semblaven figures congelades en el temps.
Un tren vell, d’aquells amb seients de fusta, va aparèixer de sobte pel túnel. No feia cap soroll, però es va aturar amb precisió. Les portes es van obrir.
L’Albert va fer un pas enrere. Va notar una mà sobre la seva espatlla.
—No pugis —va murmurar una veu greu.
Es va girar. Un home amb uniforme de TMB el mirava seriós.
—Aquest tren no porta enlloc.
L’Albert va sentir un calfred. Va mirar enrere. La gent continuava pujant al tren sense dubtar. Quan l’últim passatger va entrar, les portes es van tancar i el tren es va endinsar en el túnel.
El panell electrònic va parpellejar un segon i el missatge de l’Andana 13 va desaparèixer. Quan l’Albert es va girar per parlar amb l’home… ja no hi era.
Aquella nit no va poder dormir.
L’endemà, va intentar trobar informació sobre aquella andana. Però no existia. No hi havia cap registre, cap menció. Només una llegenda antiga sobre un tren que, de tant en tant, apareixia per recollir aquells que s’havien perdut en la vida i els portava cap a una destinació desconeguda.
L’Albert mai més no va baixar al metro sense pensar-s'hi dues vegades.