Notes subterrànies
Cada tarda, mentre esperava el metro amb la seva mare, la Clara s'asseia al banc de l'andana i es dedicava a observar la gent. Li agradava imaginar qui eren, on anaven, quins secrets amagaven dins de les seves bosses o maletes. Però un dia, en comptes de fixar-se en la gent, va escoltar una música que la va hipnotitzar.
Era un violí. Les notes suraven per l'estació de Passeig de Gràcia, barrejant-se amb el soroll metàl·lic del metro, però sense perdre la seva màgia. La Clara va alçar la vista i el va veure; un home amb una jaqueta vella, massa prima per a l’hivern humit de Barcelona. Tocava amb els ulls tancats, com si la música vingués d'un lloc molt llunyà.
La Clara va deixar d’empassar-se el tros d’entrepà que tenia a la boca. No havia escoltat mai res tan bonic. Les seves mans es van quedar quietes sobre la falda i el soroll de l'estació es va esvair per uns instants. Només existia aquella melodia.
Els altres viatgers no semblaven adonar-se’n. La gent passava de llarg, alguns caminaven de pressa, d'altres parlaven pel mòbil o miraven les pantalles dels seus telèfons. Però ella es va quedar allà, embadalida, fins que va notar la mà de la seva mare a l'espatlla.
—Vinga, el metro ja arriba.
Va voler protestar, dir-li que volia quedar-se una mica més, però just en aquell moment el tren va entrar a l'estació amb un brunzit estrident. Quan les portes es van obrir, la multitud va avançar com un riu i la seva mare la va estirar cap a l'interior del vagó. Abans que les portes es tanquessin, la Clara va girar el cap per fer una última ullada al violinista. Ell continuava allà, sol a l’andana, amb el violí entre les mans i la funda oberta als seus peus.
Aquella nit, abans de dormir, va pensar en ell. Qui era? Per què tocava al metro? I per què ningú s’aturava a escoltar-lo? Va voler preguntar-li a la seva mare, però va tenir la sensació que ella no li donaria la resposta que buscava.
Dies després, mentre passava les pàgines d’un diari vell que el seu pare havia deixat a la taula, un titular li va cridar l’atenció: El violinista del metro. A sota, una fotografia mostrava aquell home amb la seva jaqueta vella i el seu violí. Es deia Maksym Hordiienko. Va llegir l’article amb el cor encongit. Abans havia tocat a grans auditoris, era el solista primer de l’Orquestra Filharmònica de Kíiv i havia interpretat músics com Txaikovski, Sibelius i Beethoven, però la guerra l’havia obligat a fugir de casa seva.
La Clara va tancar el diari amb un nus a la gola. Va pensar que la propera vegada que el veiés li deixaria una moneda. O potser, si trobava prou valor, li diria una cosa que li cremava dins del pit des del primer dia que l’havia escoltat: Gràcies per la música.