50è aniversari
Havia arribat el dia, el dia que en feia 50, un dia molt especial, tant com per demanar-se el dia lliure a la feina per poder fer el que feia cada any.
Es va arreglar una mica i va sortir al carrer, disposada a agafar el metro. Li encantava anar en metro, i més ara que aquest any estaven de celebració: per tot arreu hi havia cartells anunciant activitats commemoratives pels 150 anys del metro de Barcelona.
Com cada 25 de febrer va baixar les escales de l’estació de Rocafort i va pujar al primer vagó, mentre observava la gent que l’envoltava. Li agradava conèixer una petita part de les vides de les persones que compartien breus minuts amb ella durant el seu viatge en metro, la petita part que ella escoltava o veia o s’imaginava.
Va fixar-se en dos joves que vestien dessuadores amb caputxa i semblaven ser bons amics pel to de la conversa. Estaven asseguts en els seients reservats per a persones grans o embarassades, però en aquell moment no hi havia cap persona dreta que semblés necessitar que li cedissin el lloc. A punt d’arribar a Urquinaona es va aixecar un dels dos amics i es van acomiadar ostensiblement. Si no fos que ella també havia de baixar s’hi hagués assegut ja que li encantava seure en els seients reservats per poder-se aixecar la primera i cedir el lloc tant bon punt veiés entrar una persona amb dificultat de moviments.
El trajecte pels passadissos fins arribar a la línia groga se li va fer curt sobretot perquè anava seguint de lluny el noi de la caputxa, que semblava tenir el mateix destí que ella.
A Urquinaona va poder seure, va tenir sort que del vagó baixés més gent de la que hi va pujar. Va seguir observant la gent, gaudint cada instant. A Joanic va pujar una parella que van poder seure: la noia al seu costat, i el noi davant per davant. Aleshores ella va preguntar al noi:
- Vols seure aquí? Et canvio el lloc, si vols, així estareu junts
- Moltes gràcies – va acceptar el noi, encantat i agraït.
Però estar asseguda li va durar poc ja que a la següent parada van entrar tres persones de més de 75 anys i, amb un somriure als llavis, es va aixecar com si un ressort l’impulsés, cedint el seu lloc. I en veure-la, les seves companyes de seient van fer el mateix.
Estava feliç, es va imaginar que volava en un vagó de metro entre els núvols, i per les finestres podia veure imatges de les seves persones estimades i de moments de la seva vida que ja no tornarien...
La vibració del seu mòbil va fer-la tornar a la realitat, era un missatge de felicitació:
- Moltes felicitats, preciosa. Ja en són 50, eh! Qui ho hagués dit aquell dia que avui encara seríem amics ... ens veiem a la nit per sopar!
Era en James, un amic de la família des del dia del seu naixement. Per la nit soparia amb ell i la seva dona per celebrar que ... Propera estació: Ciutat Meridiana
- Aquesta és la meva estació. Aquí baixaré, i m’asseuré durant mitja hora... una hora... l’estona que necessiti, per assaborir tots els records que em porta, totes les estones viscudes amb els meus pares, la meva infància; aquesta estació és especial per a mi, estic connectada amb ella d’una manera molt especial. Aquí vaig néixer jo.