Telèfon salvavides
Camino amb pressa. Els meus pitjors enemics són els obstacles que hi ha a peu de carrer; rotllanes de persones que xerren i ocupen tota l’amplada de la vorera, nens i nenes que envaeixen el pas amb els seus patinets, avis i àvies que alenteixen la cua de transeünts amb els seus bastons, gent que carrega bosses i carros de la compra, veïns, amics i coneguts que et troben i et volen saludar, i preguntar què tal, i donar records. Estic aturat a l’últim semàfor que hi ha abans d’arribar a casa meva i el Robert, un vell amic d'infància, és a l’altra banda del carrer.
La situació m’obliga a fingir certes distraccions. Miro el cel preocupat, com si els núvols que amenacen pluja m’hagin d’aixafar els plans. Segueixo el moviment dels cotxes de costat a costat per evitar mirar endavant. Em poso els auriculars, fent servir la música com a escut contra qualsevol interpel·lació. Vull evitar com sigui l’encreuament entre els meus ulls i els del Robert, de qui no tinc cap dubte que ja m’ha vist i, molt probablement, vulgui xerrar amb mi i aturar-se uns minuts que m’ensumo infinits. El semàfor es posa verd i, tan bon punt arrenco, esperitat, acudeixo a un últim recurs: el mòbil. Faig veure que algú em truca. L’agafo al mig del pas de zebra. “Hoooola, carinyu, diga’m”, deixo anar. Quan ja trepitjo l’altra vorera, sense allunyar el mòbil de l’orella, miro enrere per comprovar si el Robert ha passat de llarg.
No ha creuat. Continua immòbil al semàfor, mirant enrere amb cara de preocupat, com si hagués perdut algú pel camí. Examina el seu camp visual fins que em localitza. Sembla que es dirigeix cap a mi. Començo a córrer. El Robert també ho fa. La gent segueix la persecució amb cares d’alarma, com si s’hagués produït un robatori. No ens perdem de vista l’un a l’altre. Sento les gambades del Robert, que cada cop és més a prop. La porta de casa meva és a poc més de cinquanta metres, però decideixo girar cap a un altre carrer. Si el Robert em veiés entrar a casa, seria capaç de venir, picar al timbre, preguntar per mi, proposar-me de prendre un cafè. Començo a pensar que amagar-me a algun lloc és el millor que puc fer. Entro a correcuita al primer local que veig obert, el supermercat.
El Robert també hi entra. Esquivo dues senyores grans que em miren sorpreses. Trec el cap pel passadís de les conserves. No el veig. Tampoc pel de les fruites. Torno fins al punt inicial, a la caixa, allà on el veig arribar pel passadís de les begudes. Ve cap a mi, somrient, com si es pensés que li estic gastant una broma. Surto del supermercat accelerat.
Sento sonar l’alarma. Ara també em persegueix un vigilant de seguretat. De nou al carrer, giro el cap per comprovar si el Robert em segueix just quan el meu clatell xoca contra els morros d’un vianant que sortia de la boca del metro. Caiem tots dos a terra, estabornits, i rodolem escales avall.
Abatut, veig, a una banda, un home inconscient i, a dalt de les escales, el Robert, que s’acosta cap a mi. Arriba fins a l’esglaó on em trobo, s’atura davant del meu mòbil, que ha sortit disparat després de la topada, i l’’agafa. Se’l mira, somriu, se’l posa a la butxaca i marxa corrents. M’aixeco i començo a perseguir-lo tot cridant: “lladre, lladre!”, però el vigilant del supermercat m’enxampa i em frena les cames.