Travessar el túnel
L'homenet mai no havia baixat al metro. Aquell dia ho va fer. Va observar amb incredulitat la multitud travessant els torniquets, dispersant-se entre la línia vermella i la verda. Era com quedar atrapat entre dues estampides. Es va apartar instintivament, insegur d'on havia d'anar.
Després de diverses gestions maldestres, va aconseguir entrar al vagó. Més que entrar, se'l van empassar sencer. Com una onada desbocada. A dins, l'aire era dens, carregat d'una suor rància barrejada amb perfums barats. Esquenes i colzes se li clavaven, impedint-li moure's. La suor li relliscava per l'esquena. Les mans li tremolaven. No podia respirar.
En un impuls, va sortir del vagó just abans que les portes tanquessin. Es va deixar caure en un banc i va intentar calmar-se. La gent feia això diàriament sense problema. Ell també podia. Va inspirar profund i va esperar el següent tren.
El cartell deia cinc minuts. Però de sobte, un vagó negre va emergir de la foscor amb una aura que espurnejava en tons de negre i violeta. Per un instant, va creure veure el conductor: un esquelet embolicat en una túnica negra, amb una dalla a la mà. Se li va ressecar la boca.
— Només és la meva imaginació —va murmurar. I hi va pujar.
A dins, va trobar un seient lliure i es va enfonsar en ell, encaixat entre dos gegants que gairebé no li deixaven espai per respirar. Va mantenir la mirada clavada a terra. No suportava creuar-ne amb ningú. El que més li aterria era trobar-ne alguna que es clavés en ell.
El terra va tremolar amb un cruixit sec. Després un altre. La sacsejada va cessar i el tren va reprendre la seva marxa. Les estacions passaven, però alguna cosa no anava bé. La gent baixava, però ningú pujava. Després d'un temps indefinit, es va trobar sol.
Els tremolors van tornar. Al principi, suaus, després més intensos. Va mirar per la finestra, però només hi havia negror.
El vagó es va inclinar, precipitant-se en picat. Un vertigen el va llençar contra la paret. Va sentir com el seu estómac ascendia, encabint-se entre les costelles. Es va aferrar a una barra metàl·lica, sentint el tren caure. Es va redreçar amb dificultat i va avançar trontollant pels vagons, ensopegant contra els seients buits. En travessar-ne un, va veure esquelets als seients, agafats a les barres, esperant la seva estació. El vaivé del tren feia entrexocar les seves vèrtebres amb un espetec sec i metàl·lic. Un calfred li va recórrer l'esquena.
—On soc? —va dir, amb el llavi inferior tremolant.
Va empènyer la porta següent i un eixam de ratpenats en va brollar, fregant-li la cara. Va cridar i va córrer cap al davant. Un altre vagó. Després un altre. Ja era al darrer.
El conductor era allà. Es veia d'esquena, immòbil. L'homenet va obrir la porta i li va agafar el braç.
—Què coi fa!? —va bramar l'esquelet. Però la seva veu no era buida. Era massa humana. De sobte, el braç ossut va començar a transformar-se. Venes i músculs van començar a envoltar l'húmer i una capa de pell els va cobrir per complet. Com si despertés d'un malson.
—Què està passant? —va preguntar, mirant en totes direccions.
El conductor va arrufar les celles i va encreuar els braços.
—No pot molestar el conductor —va respondre amb fredor.
El tren es va aturar. Una estació. La seva.
Dos de seguretat el van arrossegar cap a fora. Va parpellejar, desorientat. Només llavors ho va compendre: la claustrofòbia era real. No hi havia escapatòria.