El viatge dels ulls curiosos
Pugem junts al metro. No el conec, no sé ni com es diu, però des del moment que ens hem assegut un al costat de l’altre, el seu mòbil s’ha convertit en el centre del meu univers. No ho puc evitar. No vull mirar, ho juro, però la llum de la pantalla, el moviment dels seus dits sobre el teclat i els missatges que apareixen i desapareixen m’hipnotitzen.
- De veritat, no ho sé, crec que s’ha acabat.
Llegeixo les paraules abans que ell les enviï. Els tres punts de resposta apareixen i desapareixen. Algú a l’altra banda està escrivint. Intento apartar la mirada, fixar-me en el senyor que fa equilibris amb una bossa del supermercat entre els peus, en el cartell lluminós que anuncia el centenari del metro, en la veu mecànica que diu: “Propera estació: Paral·lel.” Però no, els meus ulls tornen a la pantalla.
La Marta –perquè ara ja sé que es diu Marta– contesta ràpidament, i veig com el noi es queda quiet, mirant el missatge. Els tres punts de resposta continuen apareixent i desapareixent. Està pensant què dir-li. I jo, sense conèixer-los ni a ell ni a ella, també espero la seva resposta.
- No pots dir-me això per WhatsApp.
- No ho sé fer d’una altra manera.
Ho escriu, ho esborra, torna a escriure. Jo sento la mateixa impaciència que quan espero la resposta d’algú important.
La gent entra i surt del vagó, i jo ni ho noto. Només veig aquells missatges, aquella petita tragèdia que s’escriu davant meu, sense que ningú més se n’adoni. M’imagino quantes converses com aquesta s’hauran escrit en cent anys de metro. Quantes relacions han acabat entre dues estacions. Quantes s’han salvat en l’últim moment, quan la porta s’estava tancant. Penso en totes les històries que s’han viscut aquí dins, en com el metro no és només un mitjà de transport, sinó també un escenari de trobades i desenllaços.
La Marta insisteix:
- Després de tant de temps, així?
- No sé què vols que faci.
- Mira’m als ulls i digues-m’ho.
Veig com ell es queda quiet, amb els dits suspesos sobre el teclat. Els tres punts tornen a aparèixer i de cop, desapareixen. Respira fondo com si li costés escriure. Jo respiro amb ell. M’adono que porto minuts sencers contenint l’alè.
Esborra una resposta, en prova una altra, torna a esborrar. Potser és aquí quan s’adona que no pot fer-ho, que per molt que ho intenti, no pot acabar una història de tants anys amb un missatge enviat sota terra.
- Baixo aquí. En parlem després?
I, de cop, s'aixeca, guarda el mòbil a la butxaca i desapareix entre la gent.
Jo em quedo al seient, amb la vista fixa en la pantalla apagada que ja no hi és. Tot el vagó sembla haver tornat a la normalitat, com si res hagués passat. Torno a sentir la veu mecànica: “Propera estació: Penitents.”
Penitents?
M’he passat set parades de llarg.
El metro segueix endavant, indiferent, fent el que ha fet durant cent anys: avançar. I jo? Jo m’he quedat atrapada en una història que no era meva.