Últim metro, primera parada
Els ulls em brillen quan et veig entrar al vagó. Tot i que soc conscient que està mal fet, he deixat la jaqueta al seient del meu costat a mode de reserva. Ara l’ocupes tu. El metro avança, parada rere parada, però jo només presto atenció al que m’expliques. I és llavors quan m'adono que faria el trajecte sencer, de Fondo a Hospital de Bellvitge, sense necessitat de res més que escoltar-te. Per si no n'hi hagués prou, no he pogut obviar que estàs massa guapa. Arc de Triomf, baixem. Camino amb la mà més propera a tu a la butxaca. L’he deixat captiva allà, creient que així evitaré el seu desig ansiós de trobar-se amb la teva. Un desig que comparteix amb la resta del meu cos, i que lentament em consumeix. Sopo sense fer gaire cas del que menjo, segurament pel fet que el que em ve de gust realment seu a taula davant meu. Després de sopar, continuem el nostre camí sense presses i de tant rondar ens perdem entre el Gòtic i el Born. Els carrers són nostres, buits i silenciosos, només il·luminats per la llum tènue dels fanals. La ciutat adormida ens abraça en la seva màgia secreta, com si fos còmplice del que està a punt de passar. En la intimitat de la nit, els nostres dits es busquen a poc a poc, primer tímids, com un murmuri suau, fins que s’atreveixen a acariciar-se, i amb la confiança creixent, les nostres mans s’entrellacen, atrapades en un instant que sembla fet només per nosaltres. Un llampec de realitat ens fa adonar que el rellotge ja ha deixat enrere la mitjanit. Les nostres passes segueixen el camí del metro i desfem les parades fins a arribar a la teva. Baixo amb tu i seiem a l’andana. La conversa s’ha tornat més profunda. Em costa endreçar els pensaments, però irònicament tinc molt clar el que vull. La meva situació em fa sentir tan incapaç per fer-te entendre el que visc internament, que només puc quedar-me en silenci, esperant que els meus ulls parlin per mi. I de cop, només amb la teva mirada i les teves paraules, aconsegueixo trencar el mur dels meus sentiments cap a tu. En aquest instant, entra xiulant l'últim metro, com aquell tren que només passa una vegada a la vida, marcant el final d'una oportunitat que no tornarà, que he de triar o deixar passar. He decidit, l'agafo, i amb ell, un nou inici al teu costat. En aquest moment, encara no soc capaç de dir-t'ho, però tinc clar que és inevitable, que ho faré, perquè he entès que les nostres línies no només es creuen, sinó que estan destinades a fondre's en un mateix camí, i aquesta és la nostra primera parada.