L’art de l’espera
No pot ser massa llarg o es perdria entre les distraccions del viatge. Ni tampoc curt, o no s’entendria. Però, què s’ha de comprendre en una història de metro? És una narració passatgera, aturada o en moviment? Potser totes tres coses alhora.
Amb ignorància, m’assec i espero que la inspiració m’arribi. Potser vindrà amb el paisatge intermitent entre túnels i estacions. O serà la gent qui m’inciti a escriure les seves històries.
Ulls cansats m’ignoren. Boques tancades anhelen arribar a algun lloc. Ningú sembla notar ningú. Desbloquejo el mòbil; rellisco els dits per la pantalla fins a una aplicació plena de pensaments a mig construir. Obro una nova nota i escric. Paraules inconnexes, a l’espera d’un sentit.
Em remoc al seient. Una frase em torna a la ment: "No le presenté la historia a mi editor porque no iba a saber el motivo por el que decidí escribirla." I aquí estic jo, volent escriure una història i un motiu per fer-ho. Com si l’existència d’una cosa depengués de la certesa del seu propòsit.
Davant meu, una dona llegeix. Arrufa les celles, atenta a cada paraula. Al seu costat, una altra escriu en un portàtil. Acaba una feina pendent o, com jo, intenta crear alguna cosa que encara no sap si valdrà la pena.
A l’altra punta del vagó, una veu s’alça per sobre del moviment del metro. Una guitarra desgastada acompanya una melodia incerta. No conec la cançó, però la seva veu té una veritat irritant, com si cregués en cada paraula que canta.
M’agradaria creure en les meves paraules així. Escriure alguna cosa que vibrés en algú com aquella veu ressona dins meu. Però només tinc frases inacabades i pensaments que es resisteixen a néixer.
Potser ningú escolta ningú en aquest metro. Potser jo tampoc ho faig. Potser només ens projectem en els altres, buscant en ells les respostes que no tenim.
Miro el noi del costat. Escriu al mòbil. Un emoji de cor al costat d’un contacte. Jo mai he posat un cor a ningú. El noi somriu, genuí, sincer. I jo, inconscientment, l’acompanyo. Potser algun dia també posaré un cor a algú. Potser algun dia trobaré la certesa d’estar anant cap a algun lloc.
A prop de l’estació d’Espanya, la mirada se m’escapa cap a un grafiti que crida: "Lluitarem fins que valgui la pena viure". La frase em colpeja d’una manera estranya. Fins a quin punt he de lluitar? Com sé quan val la pena fer-ho? Quantes estacions més hauré de deixar passar abans d’atrevir-me a baixar?
El metro és un lloc de trànsit. Ningú s’hi queda. Tothom té un destí. Tothom menys jo. Jo només espero. Espero que arribi alguna certesa, una llum, un impuls. Espero, com si l'espera pogués transformar-se en moviment per si sola
L’intèrfon anuncia que arribem a Plaça Catalunya. No em queda gaire temps. La gent es posa dreta, alguns amb pressa, d’altres amb la rutina gravada als gestos.
Les portes s’obriran d’un moment a l’altre. Aquesta és la meva parada. Hauria de moure’m. Hauria de sortir.
També hauria d’escriure. Però, què? Quin missatge puc donar si encara no sé què vull dir? Quin camí puc triar si encara no sé cap a on vull anar?
Miro la porta. Espero que el meu cos reaccioni, que alguna força externa em faci aixecar. Però no passa res. Només jo i la meva pròpia espera.
Les portes s’obren. L’aire de l’andana s’escola dins el vagó. Durant un segon, el temps s’atura. Podria fer-ho. Podria sortir. Podria escriure alguna cosa que valgués la pena. Podria…
Les portes es tanquen amb un cop sec. El metro es sacseja lleument i segueix el seu curs.
I jo, com sempre, espero.