1924. Lesseps - Pl. Catalunya
Bum-bum. El so llunyà i rogent de les vies del metro. La mà càlida i reconfortant de la mare. El xiulet del vent que corre d'una galeria a l'altra. El murmuri suau de la gent. Sento papallones a l'estómac, les imagino dels colors de l'univers Gaudí. Tres, dos, u... Arriba el metro. Som-hi.
S'obren les portes i faig una passa endavant. De sobte, un soroll de botzina ho copsa tot. Sento un formigueig al cos i m'envaeix la sensació de mareig. Veig les meves extremitats empetitir-se. Què em passa? Pànic!!! Em desplomo pel forat entre el vehicle i l'andana. Crido. Només em surt un fil de veu. On és la mare? Per què no em sent? Segueix allà, però no em veu!
Aterro sobre un cos calent, tou, pelut i pudent. Què és? Es mou!! Tinc por. M'hi subjecto instintivament. No goso obrir els ulls. Em dono forces: tres, dos, u... És una RATA!! Quin fastig!!!
Vull deixar-me anar. Però llavors cauré damunt la grava, dura i bruta. O m'esclafarà el proper metro. Què faig? M'hi aferro encara més fort, a contracor. Agafa velocitat. Es mou amb una agilitat increïble, fent breus interrupcions intermitents. M’arrapo amb totes les forces. L'animal sembla que ho percep i augmenta el ritme. Corre i corre. L'estic cavalcant!! Visca!!! Quina sensació extraordinària.
De lluny veig un túnel. La distància s'escurça cada cop més. Sembla que hi entrarem. Potser no podré tornar enrere. I si em perdo per les galeries? I si estan plenes d'aigua i m'ofego? I si aquest és l'últim cop que he vist la mare, que l'he abraçada, que he sentit la calidesa del seu cos... Em brollen llàgrimes immenses, una darrere l'altra. Sento que el pit em pesa, em crema, s'estreny. Acluco els ulls. Vull que s'acabi.
Obro els ulls. On soc? Sembla un cau, una llar. Estic envoltada de ratolins petits que m'ensumen. Tenen els musells suaus i humits. La rata s'alça en posició vertical i m'obliga a baixar de la seva esquena. M'empeny cap a un bassal d'aigua cristal·lina, que no fa pudor. Ho fa també amb les cries. Després ens condueix a una altra espai, on hi ha tot de menjar. ¡Això és massa! No penso tastar res.
Tinc gana, por i fred. Sóc a un racó. Cames plegades. Braços que les envolten. I cap cot. Per què m'ha passat això? Serà un encanteri? I si sóc morta? O si només es tracta d'un malson? Potser desitjava tant aquesta experiència que és pura fantasia. Res és ver. Tanco els ulls.
Respiro. Observo. Veig els ratolins arreplegats al voltant de la mare. Ella respira serena. Semblen estimar-se. Ajupo el cap. Em sonen els budells. Miro al grup, s'han adormit tots. M'alço, dubitativa. Miro el menjar a desgrat. "No", em dic. La vista m'hi condueix de nou. "No", em repeteixo. M'apropo i agafo un bocí. "No", m'increpo. L'oloro. El llepo. El mossego. El cap em gira fortament, em marejo. Em perdo. On sóc?
M'encega la llum. Per fi, casa.
- Uau!! Aquesta història és increïble. Mama, segur que la llibreta era de l'àvia Rosita? Creus que li va passar de debò? Que bé que haguem vingut a les golfes. Me la puc quedar per ensenyar-la als meus amics i amigues? FLIPARAN!! Sisplaaauu...
- No n'estic segura Marlena. Vinga, marxem.
- On anem?
- Hem d'agafar el metro.
Bum-bum. El cor em batega a mil per hora. Busco la mà de la mama i l'agafo fort. S'acosta el metro. Em preparo per a fer un pas endavant. Tres, dos, u. Pip-pip-pip!! El soroll de les portes i el llum verd que s'encén. Sento pessigolles a les cames i al meu voltant tot ha començat a girar. Perdo la mà de la mama...